(1788-1833)

LIBERALISME ENFRONT D´ABSOLUTISME (1788-1833)

1. INTRODUCCIÓ

La Crisi de l’Antic Règim es defineix com aquell període de la història d’Espanya que es desenvolupa entre 1788 (fi del regnat de Carles III, començament del regnat de CarlesIV) i 1833 (fi regnat Ferran VII). Durant aquestes dècades, i després de la Revolució Francesa de 1789, l’Antic Règim entra en crisi: el regnat de Carles IV, la Guerra d’Independència i les Corts de Cadis són l’origen del liberalisme espanyol; després de la guerra, el regnat de Ferran VII suposarà l’intent de restaurar l’Antic Règim, però després de la mort de Ferran VII, Espanya iniciarà un camí sense tornada cap a la construcció de l’Estat liberal (aplicació del liberalisme polític i econòmic) .

El segle XIX és pot ser el segle més convuls de la història del nostre país. Tots els processos que es desenvolupen durant aquest segle van a influir de forma determinant en la història contemporània espanyola.

1.2. CARLES IV I L´OCUPACIÓ NAPOLEÒNICA

Carles IV (1788-1808), fill i successor de Carles III, va intentar continuar la política reformista del seu pare, el monarca il·lustrat però, apartà del poder els ministres il·lustrats i confià el seu poder a un jove militar: Manuel Godoy. No obstant això, li faltava la personalitat del seu pare i era menys actiu.

El seu regnat es va caracteritzar per la crisi econòmica i per la crisi de l’Antic Règim i, per tant, la fi de la societat estamental i de la monarquia absoluta. Una crisi produïda per l’esclat de la Revolució Francesa que va coincidir amb els inicis del regnat de Carles IV.

Totes les monarquies europees tenien por no solament al fet que la Revolució s’estenguera sinó que les idees il·lustrades es difongueren i contagiaren els estats europeus. A Espanya, alguns il·lustrats van confiar que això acceleraria les reformes en la pròpia Espanya. Però per una altra, els privilegiats s´hi oposaven. La Revolució Francesa va condicionar la política interior i l’exterior del regnat de Carles IV:

• Es van tancar tot tipus de contacte amb França. Es tancaren les fronteres a la propaganda revolucionària procedent del país veí i s’accentuà la censura contra les crítiques que es realitzaven des d’Espanya a l’estructura de poder imperant (dels que manaven). Es temia l’expansió de les noves idees liberals, que eren considerades com una perillosa amenaça per als principis absolutistes i catòlics de la monarquia espanyola. Es va arribar fins i tot a prohibir l’ensenyament del francès perquè no s’estengueren llibres i escrits procedents d’aquell país.
• Per un altra banda, va esclatar la guerra entre els Borbó espanyols i la república francesa, arran de l’execució del rei Lluis XVI en 1793. Espanya declarà la guerra aFrança en coalició amb altres monarquies absolutes i al costat de Portugal iAnglaterra en la Guerra de la Convenció. Una guerra que acabarà amb laderrota ràpida i la signatura de la pau de Basilea ( 1795), per la qual el nostre paísva acceptar la pèrdua de la part espanyola de la illa de Sto. Domingo. A partird’aquest fet, es va produir un gir en la política exterior espanyola amb l’aliança ambla França napoleònica. Una aliança que es va consolidar en el Tractat de Sant Ildefons,signat en 1796, que suposava no solament l’aliança amb França i l’enfrontamentamb Anglaterra – principal enemic francés- sinó la dependència espanyola i ladebilitat del govern de Godoy. Espanya estarà al servei de França i, per contra,Anglaterra va passar a ser el seu enemic principal. En aquest sentit, Godoy va serpremiat amb el títol, de Príncep de la Pau, i va veure consolidar-se el seu prestigi,malgrat l’oposició nobiliària i eclesiàstica que va començar a manifestar-se davantel seu gran poder.

En aquella època Espanya-França-Gran Bretanya eren com un triangle amorós: havia moments que Espanya era amic de França i havia moments que ho era d’Anglaterra.

Aquesta nova política exterior d’aliança amb França prompte va tenir conseqüències com la victòria sobre Portugal, fidel aliada d’Anglaterra, en la “Guerra de les Taronges” per a tancar els seus ports al comerç britànic, ja que Portugal desobeïa el boicot a Anglaterra decretat per Napoleó, però també van suposar grans derrotes espanyola i francesa en la Batalla de Trafalgar (octubre de 1805). El desastre va suposar la destrucció de l’Armada espanyola, la represa del comerç anglès a través de Portugal i la pèrdua del control marítim espanyol en les seues colònies americanes. Després de Trafalgar decau definitivament la capacitat naval del país, necessària per a garantir el seu imperi colonial. Una derrota que no evitarà nous intents d’expansió francesa per Europa i de bloqueig continental a Anglaterra.

Amb aquesta situació, Napoleó necessitava neutralitzar a Portugal i així va ser com Espanya va entrar en els plans de Napoleó com a plataforma des de la qual atacar a aquest país.

En 1807, Godoy (primer ministre i amant de la dona de Carles IV) signa amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau (1807) per a repartir-se Portugal, una part li correspondria a França, una altra per a Espanya i una tercera es convertiria en un principat personal per a Godoy; lògicament per a arribar les tropes franceses a Portugal havien de passar per Espanya, amb aquesta excusa travessarien la Península i prendrien les principals ciutats del país. En 1807, Godoy va signar amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau, que donava lliure pas a les tropes franceses pel sòl espanyol. L’excusa era la conquesta de Portugal, però era evident que l’exèrcit francès planejava ocupar Espanya d’una manera o d´una altra. Aquest tractat va provocar la rebel·lió d’un sector de la noblesa, que va animar al príncep Ferran a prendre el poder. Així es va produir el Motí d’Aranjuez (1808), en el qual Ferran VII va obligar al seu pare Carles IV a destituir a Godoy i a abdicar a favor seu. Napoleó va actuar d’àrbitre en les disputes de pare i fill, i, atraient-los a Baiona (ciutat francesa), va aconseguir que tots dos monarques renunciaren a la Corona espanyola, oferint-la al seu germà, Josep Bonaparte (Josep I, Pepe Botella ). Són les conegudes Abdicacions de Baiona (es crea l´Estatut o Constitució de Baiona: l’objectiu d’aquest estatut va ser atraure a la noblesa i el clergat al nou rei, Josep Bonaparte, germà de Napoleó). La constitució era en realitat una “carta atorgada”*, un tipus de constitució que no es basava en el poder del poble (sobirania nacional), sinó en l’autoritat reial (sobirania reial) i, per tant, no té una base democràtica.

En arribar aquestes notícies a la península, es produeix un alçament popular a Madrid contra les tropes franceses (2 de Maig de 1808). El general Murat dirigeix una sagnant repressió contra els insurrectes (afusellaments de la Moncloa, pintures de Goya). Els esdeveniments es difonen ràpidament per tota Espanya que es posa en peu de guerra contra l’invasor francès. En els dies següents, els aixecaments contra els francesos s’estenen per tot el país. S’inicia la Guerra de la Independència (1808-1814).

GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA

En conèixer-se la notícia de les abdicacions de Baiona i els successos de Madrid, elsaixecaments contra els francesos es van estendre per tota Espanya, que van degenerar en guerra

(1808-1814), que es va generalitzar per tot el país. Va ser una guerra nacional i popular, i al mateix temps va ser un conflicte internacional. Durant sis anys, es van enfrontar l’exèrcit francès, amb el suport dels «afrancesats», i la guerrilla espanyola, formada per antics militars espanyols i camperols, ajudats per l’exèrcit britànic enviat a la península (Peninsular War).

Les tropes franceses entraren a Barcelona el 13 febrer de 1808. La mobilització va ser la resposta popular contra la presència francesa. A Catalunya, Galícia, Andalusia Aragó, Castella,…la població va reorganitzar juntes d’armament i defensa Entre els mesos de maig i agost de 1808 es van formar a Espanya tretze Juntes d’una manera més o menys espontània. El mes de setembre alguns dels seus representants (Jovellanos, Floridablanca…) van constituir la Junta Suprema Central Governativa del Regne, que va assumir la Regència fins que retornés Ferran VII.

L’actuació desorganitzada de la resistència semblava confirmar les previsions de Napoleó que la invasió seria ràpida i fàcil. Però la resistència de les ciutats que tenien setge com Girona, Saragossa o Tarragona, suportant bombardeigs va impedir el progrés cap el sud.

Després de l’aixecament general contra els invasors, les tropes espanyoles van aconseguir algun triomf com la victòria de Bailèn al juliol de 1808. Per a posar fi a la insurrecció, el propi Napoleó, al capdavant de 250.000 homes, va vindre a la tardor a la península ocupant la major part del país, excepte les zones perifèriques i muntanyenques on es va iniciar la «guerra de guerrilles» contra l’exèrcit francès.

1812 va ser l’any decisiu. Napoleó va retirar part de l’exèrcit per a iniciar la invasió de Rússia i es produeix la contraofensiva angloespanyola: el general Wellington (anglès) va avançar primer cap al sud, les tropes napoleòniques van començar a retrocedir; va remuntar a Salamanca (victòria en Arapiles, 1812) i es va dirigir a Madrid; els francesos es retiraren de Madrid i arribaren fins a Vitòria (1813) i Irun ( Sant marcial, 1813). Napoleó va pactar la rendició i la tornada de Ferran VII. L’exèrcit del general britànic Wellington amb el suport d’espanyols i portuguesos va infringir successives derrotes als francesos (Arapiles, Sant Marcial). Després de la catàstrofe de la Gran Armée a Rússia, un Napoleó completament afeblit va retornar la corona a Ferran VII pel Tractat de Valençay (desembre de 1813).

Les tropes franceses abandonaren el país. La cruenta Guerra de la Independència tocava a la seua fi.

Al mateix temps que s’està duent a terme una guerra, s’està gestant un canvi polític. Davant els fets que se succeeixen -invasió, aixecament, abdicacions, Juntes- les diferents ideologies del moment van haver de prendre partit enfront de la presència francesa. Per tant, les posicions ideològiques són molt diverses:

• Els afrancesats, que com el seu nom indica eren partidaris de Josep Bonaparte i del Estatut de Baiona promulgat per aquest en 1808, i van recolzar l’ideari reformista de tall francès. Són un grup minoritari format per gent il·lustrada, noblesa, alt clergat, burgesia i alts funcionaris. Molts van haver d’optar per l’exili en finalitzar la guerra.
• Els absolutistes, que estaven en contra de la dominació francesa, en contra de Josep I i defensaven també a Ferran VII com a monarca legítim d’Espanya. En canvi, defensaven a Ferran VII com a monarca absolut, és a dir, eren partidaris de l’Antic Règim. Aquest grup el componien, bàsicament, els grups privilegiats, noblesa i clergat, que veien perillar la seua situació amb el liberalisme. La seua idea comuna: «L’Estat només existeix en raó del monarca». Per això, el seu programa polític es resumeix a reposar al rei Ferran en el tron i tirar als francesos.
• Els liberals, que el seu objectiu era doble. D’una banda estaven en contra de Josep I i de la invasió napoleònica, defensant a Ferran VII com a rei legítim, però d’altra banda, defensaven que aquest tornara com a monarca liberal i que jurara una Constitució que limitara el poder reial i que acabarà amb l’Antic Règim. El Partit Liberal sorgeix arran de la crisi de 1808 i la seua doctrina política és l’afirmació dels drets de l’home, de l’individu i dels principis de llibertat, igualtat i propietat, així com de la defensa de la sobirania nacional. Un nombrós grup d’intel·lectuals, seguidors de Jovellanos, entén que com a conseqüència de l’aixecament hi ha un poder nou, assumit per les Juntes, i que necessita disposar d’un ordre constitucional.

Pel que fa, a les conseqüències de la guerra, Espanya va quedar completament destruïda després dels sis anys de guerra: els camps abandonats, l’agricultura va disminuir considerablement la seua producció, les ciutats saquejades (espoli i destrucció del patrimoni artístic), el comerç paralitzat, la indústria desapareguda, les colònies americanes començaren a independitzar-se, la cabanya ramadera quedava reduïda quasi al no-res, els camins i els ponts es trobaven destruïts. Més de 300.000 homes moriren com a conseqüència de la guerra. La fam i la situació de misèria generalitzada acabaren amb la vida de quasi un milió d’espanyols entre els anys 1808 i 1814. S’estenien les epidèmies i disminuïa la població. La situació era de vertadera catàstrofe i es produïa una considerable reculada del país en quasi tots els àmbits.

1. LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812

Les Abdicacions de Baiona havien creat un buit d’autoritat en l’Espanya ocupada. Tot i que els Borbons havien ordenat a les autoritats que s’obeïra al nou rei Josep I, molts espanyols es van negar a obeir a una autoritat que es veia com a il·legítima. Per a omplir aquest buit, i enfront del poder reial del rei Josep I, i per a organitzar la guerra i resistència contra els francesos es van organitzar Juntes Provincials que van assumir la sobirania.

Les Juntes Provincials van sentir des d’un principi la necessitat de coordinar-se. Així, al setembre de 1808, es va constituir la Junta Suprema Central que, en absència del rei legítim, va assumir la totalitat dels poders sobirans i es va establir com a màxim òrgan de govern. Fruit d’aquesta nova situació, la Junta Central va convocar reunió de Corts extraordinàries a Cadis, acte que iniciava clarament el procés revolucionari. Es van realitzar a Cadis perquè aquesta ciutat mai va estar sota el control francès i per la protecció que podia brindar l’armada britànica.

Finalment, al gener de 1810, la Junta va cedir el poder a una Regència, la qual cosa no va paralitzar la convocatòria de Corts. La Regència té l’obligació de reunir Corts, que el seu objectiu serà promulgar una Constitució. La designació de diputats serà motiu de fortes discussions entre els liberals. La representació més nombrosa serà la del clergat, quasi un terç del total. La resta són advocats, militars, funcionaris públics, nobles, comerciants, escriptors, propietaris… El 24 de setembre de 1810, se celebra l’acte inaugural de les Corts, en l’església de la illa de León (San Fernando), a Cadis. Des de la pròpia sessió inaugural, les Corts de Cadis van abordar una àmplia tasca legislativa encaminada a acabar amb l’Antic Règim. En aquesta primera sessió, es va aprovar el principi de sobirania nacional, pel qual el poder resideix en els ciutadans, representats en les Corts. En les Corts existien tres tendències:

• Liberals. Era l’opció majoritària en les Corts, partidaris de la sobirania nacional, d’una constitució escrita i de convocar corts individuals.
• Absolutistes. Eren defensors de l’Antic Règim.
• Jovellanistes. Defensaven una constitució històrica (basada en la tradició i els costums) i en la sobirania de les corts i el rei.

A més d’elaborar una constitució, les Corts aprovaren una sèrie de lleis amb les quals es reformen institucions polítiques, econòmiques i socials. Principals decrets:

• Es decreta la llibertat d’impremta i se suprimeix la censura prèvia.
• Se suprimeix el règim senyorial encara que els nobles conservaren les seues propietats perquè les seues possessions senyorials es transformaven en propietats privades.
• Se suprimeix el Tribunal de la Inquisició, provocant enfrontaments amb l’Església i es prohibeix la tortura.
• S’eliminen els gremis en establir-se la llibertat econòmica i de treball.
• S’eliminen els privilegis de la Mesta (associació de ramaders) i a partir d’ara podran posar-se en cultiu noves terres.
• Es decreta l’expropiació i venda de béns d’ordres militars i d’ordres religioses.

Tota aquesta tasca legislativa no va significar un triomf definitiu dels liberals, el poble se sent absolutista, no coneix aquest procés revolucionari de Cadis i per això aclamarà l’arribada de Ferran VII (“El desitjat”) com a rei absolut. A partir de 1814, els espanyols estan dividits ideològicament, aquesta ruptura es farà més notable al llarg del segle XIX. La situació de guerra va impedir l’aplicació d´aquestes lleis, i l’arribada de Ferran VII va frustrar l’experiència liberal i va conduir de nou a l’absolutisme i l’Antic Règim.

L’obra més important de les Corts va ser la Constitució de 1812 (o Constitució de Cadis). Es decidí que el model de l’estat seria una monarquia constitucional. Això implicava que s’havia de redactar una constitució* (llei bàsica de l’estat) i que el rei hauria de renunciar al seu poder absolut. Va ser un intent d’adaptar les idees de la Revolució Francesa i la Revolució Americana a la tradició espanyola (part del contingut eren una adaptació dels furs espanyols tradicionals). Per tant, és la primera constitució liberal espanyola.

Les seues característiques són:

• Espanya es definia com una reunió dels espanyols dels dos hemisferis: estava pensada per a Espanya i per als territoris americans.
• La base de la Constitució era el concepte de sobirania nacional*: el poble té dret a triar els seus representants i la seua forma de govern.
• Separació de poders*: (els poders de l’estat han d’estar clarament separats/Montesquieu) el legislatiu l’assumien el rei i les Corts; l’executiu el rei; i el judicial dependria de tribunals independents.
• Les futures Corts estarien formades per diputats escollits pel poble, independentment dels estaments. El sistema d’elecció era el sufragi universal indirecte*: tots els homes adults triaven per sufragi (vot) uns electors i estos electors triaven d’entre ells els diputats. [Durant el segle XIX s’utilitzaren 2 sistemes de sufragi a Espanya. El més habitual va ser el sufragi censatari* pel qual es limitava el dret a vot a les persones registrades al cens (la llista d’electors). Les limitacions solien ser de tipus econòmic o de formació. L’altra possibilitat era el sufragi universal*: votaven els homes majors d’edat.]
• Espanya es definia com un estat catòlic de manera “perpètua i exclusiva”. Per tant, es declarava l’estat confessional* (es declarava obertament vinculat a una religió, en aquest cas, la catòlica).
• Llibertat d’expressió limitada, ja que no es podia utilitzar en contra de l’església.
• Igualtat jurídica: “totes les persones són iguals davant la llei”. Això implicava també als criolls americans (descendents d’espanyols residents en Amèrica) i els mulats (blanc+negre) i mestissos (Blanc+indi) , encara que sols se’ls reconeixia el dret a vot als criolls. No s’aplicava ni als indis ni als negres, que no tenien drets.
• S’aprovà l’Habeas Corpus: implicava que un ciutadà no podia estar detingut més que un determinat nombre d’hores sense que el portaren davant d’un jutge. Serveix encara en l´actualitat per a impedir detencions arbitràries.
• Nova divisió territorial: l’estat es dividiria en províncies i cada municipi de més de 1000 habitants formaria un ajuntament democràtic (els primers ajuntament organitzaren l’oposició a la noblesa).
• Parlament unicameral: sols escollirien diputats al congrés (en posteriors constitucions el model serà bicameral* amb un congrés de diputats triats per sufragi i un senat amb senadors triats de manera més restringida o designats pel rei).
• Limitació del poder reial: el rei deixava de ser absolut i havia de compartir el poder amb el parlament, per això el rei no l’acceptà. Les propietats de la corona majoritàriament passaven a l’estat.
• Abolició dels privilegis colonials: lliure comerç amb Amèrica i s’apliquen les mateixes lleis a tot el territori.

La constitució va tindre una vida molt breu, ja que sols s’aplicà entre 1812 i 1814 (en plena guerra), entre 1820 i 1823 (trienni liberal del regnat de Ferran VII) i durant uns mesos entre 1836 i 1837. Però la Constitució va ser molt important, especialment perquè va cohesionar al liberalisme espanyol durant dècades (els liberals lluiten units per implantar-la). A més, va servir com a model a les constitucions posteriors d’Amèrica llatina, a Itàlia i a Portugal.

1. LA LLIBERTAT D´IMPREMTA CONTRA LA INQUISICIÓ

La llibertat d’impremta va ser el primer gran debat de les Corts de Cadis que va permetre comprovar la divisió entre els qui pretenien reformar la societat espanyola i els qui volien mantenir el vell ordre.

Els arguments a favor defensaven que era un instrument fonamental per afavorir la il·lustració del poble, fer efectiu el control del govern i de les Corts i ajudar a crear el sentiment de patriotisme davant de França.

La llei va ser aprovada per 68 vots contra 32, i publicada com un decret que reconeixia la “llibertat d´escriure, imprimir i publicar”(novembre de 1810). Ara bé, va tenir limitacions perquè va instal·lar unes juntes de censura per a evitar la possibilitat “d´excessos” en els assumptes polítics i va atorgar a l´Església el control de tot allò que afectara a la religió.

Amb aquest decret la Inquisició que durant molt de temps havia perseguit als seguidors d´altres religions i els ideals polítics també, va ser impugnada com a institució.

L´abolició de la Inquisició va ser aprovada el 22 de febrer de 1813, però l´esperit inquisitorial no va desaparèixer, perquè es van instal·lar tribunals protectors de la fe per a protegir la religió. Restablerta per Ferran VII el 1814, va tornar a ser suprimida el 1820, i des del 1823 hi va haver moltes pressions perquè fóra rehabilitada.

Els sectors més conservadors la consideraven necessària per a preservar la puresa de la religió, impedir la immoralitat entre la població i atacar la maçoneria i els enemics “de l´altar i del tron” (els liberals). El 1824, Ferran VII va deixar que els bisbes impulsaren unes noves juntes de Fe per a actuar en afers religiosos.

El 1834, en plena revolució liberal, se´n va publicar un nou decret d´abolició, aquesta vegada definitiu, i, un any després, es van clausurar les Juntes de Fe. Eren incompatibles amb un Estat liberal que reconeixia els drets dels ciutadans.

PER QUÈ ES VAN EMANCIPAR LES COLÒNIES AMERICANES? (1820-1825)

La independència de les colònies americanes es va produir en gran mesura per

la situació de desgovern que es vivia a Espanya, on se succeïren les guerres i els canvis polítics en aquestes dècades. Les principals causes van ser:

• El desig d’emancipació dels criolls* (descendents d’espanyols nascuts en Amèrica): els criolls havien de suportar el monopoli comercial de la corona, i el fet que els alts càrrecs de l’administració colonial foren, quasi sempre, peninsulars.
• També estava molt present l’exemple de la Revolució Americana: els EEUU s’independitzaren en la dècada de 1770 i demostraren, en la pràctica, que la independència podia funcionar.
• GB i els EEUU ajudaren a les colònies a fer-se independents, ja que això els permetria comerciar lliurement amb elles i afeblir a Espanya.
• Els successius canvis polítics a Espanya animaren als opositors polítics a optar per la independència. Quan regnava Ferran VII els liberals es volen independitzar, però quan en 1820 s’aprovà la constitució, també els absolutistes mexicans prefereixen la independència al liberalisme.

Les principals etapes de la independència americana foren:

1. 1808-1814: quan arriben les notícies de l’abdicació de Ferran VII, a mans d´un rei estranger a Amèrica i la invasió francesa, comencen a crear-se juntes de govern com a la península. Algunes ja proclamaren la independència. Quan es convoquen les Corts de Cadis s’intenta que tots els territoris americans envien representació, però alguns es negaren. Les corts intentaren reintegrar als independentistes igualant legalment els territoris americans i Espanya. [Cal sempre recordar que no es donava vot ni a indis ni a mestissos, entre altres raons perquè així es garantia una majoria de diputats peninsulars en les Corts]. En aquest moment comencen en Amèrica les guerres civils que enfrontaven generalment a criolls independentistes contra reialistes (els que se volen quedar a Espanya). En alguns llocs es donaven alçaments indígenes contra l’elit criolla (Mèxic).

b) 1814-1820: la derrota de Napoleó i la restauració de l’absolutisme va permetre que es començara a enviar tropes des d’Espanya en suport dels reialistes (favorables al rei i a la no independència).

c) 1820-1825: l’alçament de Riego de 1820 va tallar el que anava a ser el principal enviament de tropes cap a Amèrica. Els governs del trienni liberal tractaren de negociar amb els independentistes americans (majoritàriament liberals) a partir de la base de la Constitució de Cadis (igualtat legal també per als americans). Fracassaren. I encara que la guerra continuà, els governs espanyols successius, tant liberals com absolutistes, de fet, abandonaren la lluita per les colònies.

En Amèrica, la tornada del liberalisme a Espanya va accelerar la derrota dels reialistes, ja que els més absolutistes deixaren de lluitar (es negaren a lluitar per una Espanya liberal). Açò va accelerar el triomf dels independentistes. Mèxic es declarava independent en 1821, i en 1825 ho feia l’últim territori continental lleial a Espanya (Perú). A partir d’aquest moment tan sols quedaven Cuba, Puerto Rico i les Filipines (a Àsia) com a colònies espanyoles.

Conseqüències:

-Amb la independència americana es conforma el nou mapa d’Amèrica llatina, pràcticament amb les mateixes fronteres que en l’actualitat, llevat decanvis mínims durant en segle XIX.

-La independència implicà l’aparició de nous estats basats en el liberalisme polític, que adoptaren el model de repúbliques parlamentàries.Pràcticament tot el continent americà es fa liberal.

-La independència va garantir la llibertat comercial en tot el continent, ja que desaparegué el monopoli de la corona espanyola. En la pràctica això implicà que el comerç d’Amèrica llatina passà sota el control de GB, primer, i els EEUU més avant. De fet, el final de la independència va coincidir amb la declaració de la doctrina Monroe pel govern dels EEUU. Aquesta reclamava el dret dels americans a no tindre ingerències estrangeres (Amèrica per als americans). En la pràctica això implicà que els EEUU reclamaren Amèrica llatina com a zona d’influència pròpia. Seguint aquesta idea, EEUU intervindrà en favor de la independència Cubana en 1898, llevant-li les últimes colònies a Espanya.

-La independència va provocar una mínima crisi a Espanya, que contrasta amb la commoció del “desastre del 98”. Es pensa que, en realitat, com havia passat en 1714, quan es perden les possessions europees, els espanyols entenien que les colònies eren més bé una “propietat del rei” i no part d’una mateixa nació. Per això no hi hagué cap reacció popular.

1. ETAPES DEL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)

En 1814 comença el que seria en segon regnat de Ferran VII, ja que havia ocupat la corona durant unes setmanes en 1808. Mentre la Guerra de la Independència tenia lloc, Ferran VII estava exiliat a França procurant pel seu benestar i “fent-li la pilota” a Napoleó. A Espanya, on es lluitava per ell, era “El desitjat”, esperat tant pels liberals com pels absolutistes (que esperaven que els donara suport). En tornar es demostraria que era un mal rei (o que no era diferent a la resta), atent primer que res al seu exclusiu benestar i a conservar el seu poder. Dins dels seu regnat podem distingir tres etapes:

• Sexenni absolutista (1814-1820)

En desembre de 1813 Napoleó signà el tractat de Valençay pel qual Napoleó retornava la corona d’Espanya a Ferran VII a canvi de que Espanya mantinguera la pau amb França i de què els afrancesats foren perdonats. Aquest tractat s’entén en el context de la imminent derrota de Napoleó, ja que li permet assegurar-se la pau amb els espanyols.

Ferran VII havia de tornar directament a Madrid on li esperava el consell de regència creat en Cadis, i la major part dels diputats de les Corts per tal que jurara la Constitució de Cadis. El rei ignorà aquesta petició i va tornar per València on li esperaven una representació de 69 diputats absolutistes.

Aquests el van rebre amb la publicació d’un manifest, el “Manifest dels perses”, en el qual li convidaven a restaurar l’absolutisme, a anul·lar laConstitució i les Corts de Cadis i convocar Corts estamentals. Ferran VII varespondre amb un altre manifest en el que anunciava l’anul·lació de laConstitució i de totes les lleis de les Corts, el retorn de l’absolutisme (“com si res hagués passat”), però rebutjava convocar les corts estamentals. Idees que

enllaçaven completament amb la restauració absolutista que s’estava produint a tota Europa després de la derrota de Napoleó (en tota Europa es torna a l’absolutisme).

En tornar a Madrid va començar la repressió política:

• Els afrancesats van ser perseguits, hi hagueren persecucions, empresonaments i les principals figures (afrancesades) s’exiliaren a França. [per tant, va incomplir el tractat de Valençay].
• Els liberals també patiren persecucions oblidant que havien lluitat per ell. Es van produir empresonaments i la part més important s’exilià en GranBretanya.
• L’administració (el funcionariat) va ser depurada: s’estudià l’actuació de tots els funcionaris per saber si havien sigut liberals o afrancesats i els dictaren càstigs i, en ocasions, l’expulsió perpètua. Això va implicar que l’administració quedara molt afectada i es perguera a molta gent molt valuosa.
• La depuració també va afectar a les universitats fins al punt que algunes d’elles van ser tancades.

Es va decretar, per tant, l’anul·lació de tota l’obra de les Corts de Cadis, el que implicava tornar totalment al model de l’Antic Règim: esrestaurava la Inquisició, els gremis, els privilegis de la noblesa i del clergat i estornaren els bens desamortitzats. La situació del país era penosa, ja queestava destruït (per la guerra) i la hisenda es trobava en fallida (no hi haviaquasi ingressos). A més, una part dels territoris americans no van reconèixer la monarquia absoluta, el que donà lloc a una nova guerra enAmèrica, entre el nou govern i els americans partidaris de l’absolutisme, i elspartidaris d’implantar el liberalisme a Amèrica. D’altra banda, depurant-sel’administració es va perdre la major part dels funcionaris més experts, i elmateix passà amb els governs que comptaren amb pitjors ministres. Unademostració de la pèrdua de pes internacional d’Espanya és el fet que noparticipà en el Congrés de Viena, on els països que derrotaren a Napoleóvan reorganitzar el nou mapa d’Europa i assentaren l’absolutisme.

La tornada a l’absolutisme no va implicar una desaparició completa dels liberals, que ara es reorganitzen. Concretament, els liberals tenien unapresència important en l’exèrcit, en el que s’havien integrat molts anticsguerrillers. En aquest context va ser molt útil la presència de la “maçoneria” en

Espanya. La maçoneria* va sorgir en època medieval com una mena de “gremi de constructors de catedrals” que s´organitzaven en secret per mantindre les tècniques de l’ofici. En el segle XVIII abraçaren la Il·lustració i s’obriren a l’elit culta. Per això, en aquest moment els maçons eren liberals i tenien una estructura secreta molt útil per a preparar alçaments contra l’absolutisme (el mateix va passar a tota Europa).

Els alçaments a favor del liberalisme van prendre la forma de pronunciaments*: eren alçaments en els que participava una part de l’exèrcit, generalment amb el suport de grups civils. Consistia en una declaració pública a favor d’un canvi polític (p. ex. l’aprovació de la Constitució, el canvi de govern, l’abdicació del rei). Per això solia anar acompanyat d’un manifest en el que es declarava el seu objectiu. Generalment, els pronunciats esperaven que no calguera utilitzar la violència: s’esperava a veure si la resta de l’exèrcit o el poble donaven suport al pronunciament. Si era així, el govern havia d’acceptar el canvi. En cas contrari, els pronunciats prenien el camí de l’exili (si podien).

[Cal distingir entre pronunciament i colp d’estat. El pronunciament busca el suport popular i per això sols en ocasions dóna lloc a un enfrontament armat. En canvi, un colp d’estat no busca el suport popular, sinó ocupar el poder. Per això, els colps d’estat són sempre violents.]

A partir de 1814 es produïren els primers pronunciaments liberals, que fracassaren. En 1820, però s’estava concentrant una part important de l’exèrcit espanyol en la província de Cadis amb la intenció d’embarcar-los cap a la guerra d’Amèrica. En Cabezas de san Juan (un poble prop de Cadis) el coronel Riego es pronuncià a favor de la Constitució de Cadis i va rebre el suport de la major part de l’exèrcit (integrat per molts liberals, no volien anar a lluitar contra els liberals americans). Així, Ferran VII, obligat, hagué de jurar la constitució (“caminemos firmemente, y yo el primero, por la senda constitucional”). En l’alçament participaren civils i comerciants de Cadis, entre ells un comerciant denominat Mendizábal que s’hauria de fer famós.

Trienni liberal (1820-1823)

Es restaura la Constitució de Cadis de 1812 i es convoquen eleccions a Corts (com es convocaven cada dos anys hi hagué temps per fer-ne dos en tres anys). Aquesta etapa es caracteritzà per l’agitació política. En restaurar-se les llibertats, els debats tingueren molta importància. Es crearen grups polítics (“sociedades patrióticas”) on es debatia sobre el futur del país. En aquest moment els liberals comencen a dividir-se en dos grups que no arribaren a convertir-se formalment en partits; els liberals moderats, partidaris de retallar alguns aspectes de la constitució de Cadis i els liberals exaltats partidaris de mantindre-la íntegrament.

Com a conseqüència de les reformes va aparèixer la Milícia Nacional*: un cos de voluntaris armats que tenien una funció de defensa de les ciutats i pobles, i que podien actuar en l’auxili-li de l’exèrcit. Va ser especialment important a les grans ciutats. Com que els seus membres havien de pagar-se l’arma i l’uniforme, la mitjana burgesia era el sector predominant. És per això que normalment la Milícia Nacional actuaria sempre en defensa del liberalisme i en especial del liberalisme exaltat (1r) o progressista (a partir de 1834). Pel fet que era un cos de marcat caràcter polític, acabarien eliminant-la i es creà en el seu lloc la guàrdia civil (1844).

Es van recuperar la major part de les reformes aprovades en Cadis i s’introduí alguna nova. Se suprimeixen la Inquisició, els senyorius, s’expulsen

els jesuïtes (un ordre religiós que devia obediència directa al Papa, no al rei del país on es trobara), etc., però poques d’aquestes mesures s’arribaren a aplicar en la pràctica, per falta de temps. De fet, ja en 1821, es produeixen els primers alçaments absolutistes en forma de guerrilla.

Finalment, en 1823 es produí la invasió dels “cent mil fills de sant Lluís”: tropes franceses dirigides pel duc d’Angulema amb l’objectiu derestaurar la monarquia absoluta. [Cal recordar que en 1815, al Congrés deViena s’havia signat la “Santa Aliança”, un acord de les potències absolutistes(Àustria, França, Prússia i Rússia) pel qual es comprometien a frenar qualsevol intent de tornada al liberalisme en tota Europa. Així es va enviar unexèrcit per ajudar a Ferran VII a acabar amb el liberalisme.]

Década ominosa (1823-1833)

La denominació la van posar els historiadors liberals posteriors, donant a entendre que havia sigut un desastre. Actualment, els historiadors estan d’acord en què a partir de 1827 es començaren a introduir reformes que “suavitzaren” l’absolutisme.

De nou es va perseguir als liberals, molts dels quals s’exiliaren i es produí una nova depuració de funcionaris. Els diputats més liberals fugiren cap a Gibraltar, i d’allíí, a Gran Bretanya. Pràcticament retornà tot a la situació de 1814-1820. L’únic canvi és la desaparició de la Inquisició (que tenia una fama pèssima en l’estrager) substituides per les “Juntes de fe” que venia a ser el mateix. Una d’aquestes juntes executà a l’últim condemnat de la Inquisició en 1826 a València, un mestre de Russafa.

A partir de 1827 es produïren algunes reformes al govern, ja que la situació de decadència era insostenible. El símbol de les reformes va ser l’entrada com a ministres d’antics afrancesats, ja que tenien experiència reformista (tenien idees noves per a millorar el funcionament de l’administració).

La situació de decadència de l’absolutisme també era evident per l’abundància de conspiracions, que eren de dos tendències:

• Els liberals, exiliats a GB i França pressionen perquè es produïsquen nous pronunciaments. L’intent més important es va produir en 1831 (pronunciament de Torrijos) quan desembarcà un grup de liberals a Màlaga procedent de Gibraltar…però els estaven esperant i moriren heroicament (hi ha un famós quadre, “el fusilamiento de Torrijos”, en el Museu del Prado).
• Els “reialistes purs”* eren els absolutistes més intransigents: es posicionen en contra de les reformes que intentava introduir el rei a partir de 1927. En Catalunya van prendre forma de guerrilla en contra de les reformes del rei, a partir de 1827. És el que es coneix com la “revolta dels malcontents” (en castellà “revuelta de los agraviados”). A partir de 1831 es va plantejar el problema successori. El rei Ferran VII tenia prou mala salut i li va costar molt tindre descendència. No va tindre fills amb cap les tres primeres dones, i tan sols va tindre descendència amb la quarta, Mª Cristina de Borbó, que era la seua neboda i molt més jove que ell (22 anys de diferència). La primera de les dos filles, la futura Isabel II, va nàixer en 1830. Això va obrir el problema de la successió: Felip V havia implantat la llei Sàlica*, el que situava com a hereu de la corona al candidat masculí: el germà menut de Ferran VII, Carles Mª Isidre, qui era el líder dels reialistes purs. Davant d’aquesta situació, Ferran VII va aprovar la pragmàtica sanció, llei redactada per Carles IV però no aprovada, que permetia que una filla en absència de germà poguera regnar. Ara la va aprovar el seu fill Ferran VII, en 1830. Al mateix temps, en previsió de les dificultats que tindria la seua filla, Ferran VII va iniciar un acostament cap als liberals, decretant una amnistia* (perdó) en 1830. Així, entre 1830 i 1833 es configuren els dos sectors que acabaren provocant una guerra civil a partir de la mort del rei en 1833. Per un costat, els reialistes purs aposten per Carles María Isidre, es denominaren carlins i d´ideologia absolutista (carlistas, en castellà). Per un altre, els liberals en la defensa de la corona d’Isabel II (M. Cristina la seua mare es convertirà en la regent). Es denominaran liberals, cristins o isabelins.

1. PER QUÈ VA ENTRAR EN CRISI L´ANTIC RÈGIM?

La invasió napoleònica del 1808 va precipitar la crisi de l´Antic Règim i va obrir les portes a la introducció del liberalisme a Espanya sobre la base de la celebració de les Corts de Cadis i la promulgació de la Constitució del 1812.

L´intent de Ferran VII de tornar el 1814 a l´absolutisme va provocar un enfrontament permanent entre liberals i absolutistes, en el qual l´absolutisme va aconseguir sempre imposar-se per la força.

La crisi definitiva va tenir lloc davant la qüestió successòria . Mentre que els absolutistes més radicals defensaven el tron de Carles Maria Isidre, germà del rei, la seua filla i hereva, Isabel, va buscar el suport dels sectors liberals disputant-se el poder en la Primera Guerra Carlina.