(1931-1936)

La Segona República (1931-1936)

El 14 d’abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola en un ambient d’eufòria. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava que havia arribat el moment per a què la república arreglés tot allò que la monarquia (amb la Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar.

Però la República tampoc no va poder resoldre els problemes pendents.

Primer, per les divisions entre dretes i esquerres, que s’anaren agreujant, i pels problemes derivats de la crisi econòmica i la ineficàcia d’algunes de les solucions aplicades.

En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l’ascensió dels règims totalitaris, no ajudaren en res a la voluntat dels republicans, especialment els d’esquerra, de crear un règim democràtic estable.

La història de la Segona República espanyola es divideix en quatre fases:

1. Període Constituent (1931): durant el govern provisional, redacció de la Constitució de 1931, la base jurídica del nou règim.

España, en uso de su soberanía, y representada por las Cortes Constituyentes, decreta y sanciona esta Constitución.

TÍTULO PRELIMINAR

Disposiciones generales.

Artículo 1º. España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.

Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.

La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.

La bandera de la República Española es roja, amarilla y morada.

Artículo 2º. Todos los españoles son iguales ante la ley.

Artículo 3º. El Estado español no tiene religión oficial.

Artículo 4º. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones.

Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.

Artículo 5º. La capitalidad de la República se fija en Madrid.

Artículo 6º. España renuncia a la guerra como instrumento de política nacional.

Artículo 7º. El Estado español acatará las normas universales del Derecho internacional, incorporándolas a su derecho positivo.

2. Bienni Reformista (1931-1933): govern d’esquerres, amb una clara voluntat transformadora, que es plasmà en diverses reformes a nivell polític, militar, econòmic, social, cultural, etc

3. Bienni Conservador o Negre (1933-1936): amb govern de dretes, reacció conservadora, amb la paralització de les reformes anteriors.

4. Govern del Front Popular (1936): les esquerres recuperen el poder i reinicïen el procés reformista iniciat el 1931.

En cada fase hi va haver oposició i problemes, raó per la qual la República mai no va trobar l’estabilitat necessària. Al contrari, la radicalització política i social de les dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al trencament: un grup de militars dretans, que no assumiren ni volien acceptar el nou triomf de les esquerres en les eleccions de febrer de 1936, s’aixecaren contra la República i forçaren la guerra civil de 1936-1939.

I amb la guerra va arribar la derrota dels republicans i la fi del somni d’una Espanya democràtica, republicana i lliure.

8. El govern provisional i el Bienni Reformista-Republicà/Socialista- (1931-1933)

El 14 d’Abril es va instaurar un govern provisional format pels partits del pacte de Sant Sebastià, presidit per Niceto Alcalà Zamora, que era el líder de la Dreta Liberal Republicana.

Republicans de dretes: Alcalá Zamora i Miguel Maura (antics monàrquics)

Republicans radicals: Alejandro Lerrouux

Republicans d´esquerra: Manuel Azaña i Marcelino Domingo

Socialistes: Largo Caballero, Prieto, Fernando de los Ríos

Nacionalistes catalans

Republicans galleguistes: Santiago Casares Quiroga

Es convocaren eleccions per al 28 de Juny de 1931, que guanyen els mateixos partits del govern provisional, ja que la dreta monàrquica no va disposar de temps per a organitzar-se. Això va permetre consolidar el govern i establir les bases de la que hauria de ser una república marcadament d’esquerres.

Les eleccions de juny de 1931 van comptar amb un 70% de participació. Molt elevada, encara que va ser més baixa a Catalunya i a la província de Cadis (zones on tenia més importància l’anarquisme i es notava en una major abstenció, ja que aquests no participaven en les eleccions). Dels 472 diputats els resultats es van repartir de la següent manera:

• La llista més votada va ser el PSOE, amb 115 diputats.
• 6 partits republicans d’esquerres sumaven 119 diputats, d’aquests el més important era el Partit Republicà Radical Socialista –escissió del partit de Lerroux- amb 59 diputats. Esquerra Republicana de Catalunya fou el més votat a Catalunya, amb 31 diputats.
• El Partit Republicà Radical de Lerroux i dels successors de Blasco Ibáñez –que havia mort en 1928- tenien 94 diputats i representaven el centre del parlament.
• La dreta parlamentària estava representada per diferents partits amb interessos molt variats, que no presentaven un front comú. La Dreta Liberal Republicana que tingué 22 diputats estava liderada per Alcalá Zamora i Miguel Maura, antics ministres del partit Liberal, ara passats al republicanisme i membres més conservadors del nou govern. Els Agrarios que defensaven els interessos dels agricultors castellans obtingueren 22 diputats. El Partit Nacionalista Basc s’alià amb els carlins i obtingueren 15 diputats al País Basc i Navarra. Els antics partits monàrquics obtingueren menys d’una desena de diputats.

Hi hagué, per tant, un triomf de l’esquerra a tot el país, llevat del País Basc i Navarra on triomfà la coalició dels Carlins i PNB, que partien de la base de la defensa de l’autonomia basca i de la religió, encara que hi havien tensions entre ells, que acabarien per trencar la coalició en pocs mesos.

Per a comprendre aquest resultat electoral, que eliminava als vells partits monàrquics, cal tindre present que en maig de 1931 s’havia reformat el sistema electoral. En lloc dels districtes comarcals de la Restauració, es passà a districtes provincials, però es va introduir un mecanisme que afavoria a la coalició o el partit més votat. En cada província, la llista més votada s’emportava el 80% dels diputats, la segona un 20%, i a partir de la tercera, res. Això provocarà que durant la segona República resultara quasi imprescindible formar grans coalicions. Quan els partits es presentaven per separat, acostumen a patir grans derrotes. El sistema evitava les pressions caciquils i la compra de vots, ja que calien desenes de milers de vots per a traure diputats. Aquest sistema de 80/20 farà que la composició del parlament siga en ocasions poc representativa respecte del resultat real, ja que atorga amplies majories al congrés que no eren tan grans en el repartiment de vots.

El triomf electoral de Juny de 1931 va permetre al govern republicà- socialista afrontar una reforma radical de la societat espanyola que provocaria moltes resistències i també enfrontaments dins del govern. Formaven part del govern els partits republicans d’esquerres –PRRS, ERC-, el PSOE, la Dreta Liberal Republicana i els Republicans Radicals de Lerroux. Una coalició de partits, sorgida del Pacte de Sant Sebastià, massa variada com per a mantenir-se al llarg del temps.

El procés de reformes ja havia començat en Abril per part del govern provisional.

La Constitució de 1931 va estar feta d’acord amb les idees de la majoria del parlament. Per tant no va ser una constitució de consens.

A)Espanya es declara com una “República democràtica de treballadors de tota classe”.

B)Àmplies llibertats entre elles: dret a l’educació, llibertat religiosa, dret al divorci. El matrimoni es definia com a basat en la igualtat dels dos sexes. S’establia el matrimoni civil, i el dret al vot de la dona.

C)Laïcisme. L’estat retallava moltíssim els privilegis de l’església, a més de tots els canvis legals. Per llei es suprimiren les subvencions a l’església (això anava en contra dels concordats, amb el problema de que un concordat era un acord entre estats). A més, la llibertat de cultes implicava “llevar-li l’exclusiva” a l’església catòlica. Es prohibia l’ensenyament als ordres religiosos. A més, es suprimia com a conseqüència de la constitució l’ordre dels Jesuïtes. Al mig d’aquesta polèmica, Azaña afirmà al parlament que “Espanya ha deixat de ser catòlica” i com a conseqüència d’això hi va haver molta polèmica.

Els debats sobre la religió iniciaren una gran polèmica que va facilitar molt la mobilització de la dreta. El Cardenal primat d’Espanya, Pedro Segura (màxim càrrec de l’església espanyola) va ser expulsat del país per declarar-se obertament a favor de la monarquia. La qüestió del clergat va provocar, en 1931, la dimissió d’Alcalá-Zamora com a president del govern provisional, encara que després va ser escollit com a President de la República. Les tensions per aquesta qüestió seria constant.

• Permetia l’autonomia de les regions. Seguint l’antecedent de la mancomunitat catalana de la Restauració, les diputacions provincials podien presentar conjuntament un projecte autonòmic al Parlament. Això obria la possibilitat de que s’aprovara l’autonomia de Catalunya i País Basc i també d’altres que ho demanaren posteriorment.
• Aposta declarada per l’educació basada en escoles públiques, mixtes, gratuïtes i obligatòries. La religió quedava absolutament exclosa de l’ensenyament.
• Drets laborals: el nou govern aprovà la creació d’assegurances d’ocupació i malaltia, de manera que aturats i baixes laborals reberen algun tipus de subsidi.
• La constitució permetia les nacionalitzacions de serveis públics i l’expropiació forçosa de propietats. Això obria la porta a una possible reforma agrària: expropiar grans propietats i repartir-les entre els jornalers. Les expropiacions es feien pagant una indemnització. Els sectors més conservadors entenien això com un intervencionisme estatal completament intolerable.

• El model d’Estat que recollia la constitució es basava en un executiu centrat en el president de la república que era escollit per un període de 6 anys. L’elecció de president depenia de les corts i d’un cos de compromissaris escollits per sufragi. D’acord amb el resultat electoral elegia al primer ministre. El president de la república podia anular decisions de les corts i fins i tot dissoldre-les per tal de convocar noves eleccions. El president de la República podia ser destituït per una majoria del 60% de les corts.

El legislatiu l’exercien les corts unicamerals -congrés sense senat- que s’havia de canviar cada quatre anys per mitjà d’eleccions. Fan eleccions cada 4 anys per a canviar-lesl poder judicial l’exercien tribunals independents.

La constitució va ser molt criticada, en especial perquè afectava molt a la posició de l’Església i obria la porta a un intervencionisme elevat. Evidentment no era una constitució “de consens”, estava feta a mesura de les idees dels partits d’esquerres, guanyadors de les eleccions. Això faria que bona part de la dreta es reforçara en l’oposició a la República.

El govern Republicà-socialista va començar a fer reformes ja durant l’etapa de govern provisional. Reformes en les que anirien aprofundint durant els 2 anys següents. La urgència de les reformes es pot explicar, en primer lloc al context de crisi econòmica que estava donant lloc a un important atur i tensions socials -vagues-, amb un descens dels ingressos. A més, el moviment obrer esperava les reformes amb urgència, desprès d’haver estat apartats de la política “des de sempre”.

Les principals reformes del bienni Republicà- Socialista foren:

1. Ensenyament: es va incrementar la inversió. Es creen 7.000 escoles i 5.000 biblioteques rurals. Es feren oposicions per a 14.000 mestres i es pujaren els sous. S’organitzaren campanyes d’alfabetització d’adults. Els sectors religiosos ho interpretaren com una part de la “campanya de la República contra l’Església”, que encara controlava bona part de l’ensenyament, ja que ara es pretenia que tot l’ensenyament fora públic i laic. El responsable de la política educativa va ser el ministre Marcelino Domingo, del Partit Radical-Socialista.
2. Drets laborals: el ministeri de treball el va ocupar el socialista Largo Caballero, líder de la UGT. Des del ministeri va intentar resoldre molts dels problemes denunciats pel seu sindicat. Va aprovar la jornada laboral de 8 hores al camp. Va establir per llei uns salaris mínims. Una de les mesures més polèmiques fou el decret de conreu forçós: En localitats on hi haguera una quantitat important de jornalers en atur es podia obligar el conreu d’alguna gran propietat. També va aprovar la llei de termes municipals, per la qual un propietari no podria llogar jornalers de fora del poble en tant en quant hi hagueren aturats al poble. Això evitava que els propietaris pogueren “castigar” amb l’atur als jornalers que se’ls oposaren. També es recuperaren els jurats mixtos, però ara amb una orientació més favorable als treballadors.
3. Reforma militar.La reforma militar la portà a terme el mateix President del Govern, Manuel Azaña. L’objectiu era acabar amb la macrocefàlia de l’exèrcit. Va oferir el pas a la reserva a tots els oficials que no volgueren jurar fidelitat a la República, permetent-los cobrar un 80% del sou. Aquesta mesura va permetre reduir l’oficialitat de l’exèrcit en un 50%. A més, va tancar la Acadèmia militar de Saragossa, llavors dirigida per Franco.

En aquesta etapa la República va crear un nou cos armat, la Guàrdia d’Assalt, un cos amb organització militar, semblant a la Guàrdia Civil, però destinat preferentment a les ciutats. En part es creà perquè el govern no es fiava de la fidelitat de la Guàrdia Civil, massa propera a la monarquia.

D)Autonomia catalana. El 15 d’Abril de 1931, Francesc Masià, líder d’Esquerra republicana de Catalunya, proclama en Barcelona la República Catalana. Immediatament, el govern provisional negocià amb la Generalitat per que es mantinguera dins de la legalitat, de manera que l’autonomia esperaria a que es redactara la constitució republicana i després es podria fer un projecte d’estatut. La generalitat redactà un projecte d’estatut –l’Estatut de Núria– que va ser aprovat en plebiscit/referèndum amb un 75% de participació i un 90% de vots a favor. El projecte va ser debatut a les Corts, on després de canviar-ne bona part dels continguts -passà de 52 articles a 18-, va ser aprovat per ampla majoria.

L’estatut aprovat implicava que disposaven de govern, parlament, justícia i policia -mossos d’esquadra- pròpia. El català es declarà cooficial.

L’autonomia, tot i els retalls, va satisfer als catalans, però fou molt criticada a la resta de l’Estat, en especial, per sectors conservadors i l’exèrcit.

El PNB van presentar un projecte d’autonomia del País Basc i Navarra que no va ser aprovat en 1931 pel govern d’esquerres, ja que s’excedia dels límits de la constitució. Un altre projecte de 1934, presentat pel PNB tot sol, i que no incloïa a Navarra, va ser rebutjat pel govern de dretes. L’oposició mes radical a l’autonomia basca es donà entre els sectors de la dreta.

E) Reforma agrària. Com que l’economia espanyola era encara predominantment agrària, es pot dir que aquest fou el principal problema que va tindre que fer front la República. Més del 50% de la superfície agrària d’Espanya eren latifundis controlats per propietaris absentistes, que gestionaven les seues terres per mitjà d’encarregats -ajudats per jornalers- o arrendataris. Generalment els latifundis tenien associats masses de jornalers que passaven part de l’any en l’atur -atur estacional- i quan hi havia treball cobraven sous baixos i treballaven de sol a sol.

Aquesta situació explosiva trobava una “vàlvula de regulació” en l’emigració dels jornalers cap a les ciutats o cap a l’estranger, però la crisi de 1929 va fer que baixara l’ocupació industrial i aquesta alternativa desaparegué. Això va fer que la situació al camp andalús i extremeny es tornara encara més desesperada.

Els jornalers esperaven que la República resolguera els seus problemes fent la reforma agrària: expropiant terres i repartint-les entre els jornalers que es convertirien així en xicotets propietaris autosuficients. Molt influïts per l’anarquisme i el socialisme més radical, entenien que les reformes laborals no solucionaven el problema. Així en aquest moment hi ha una radicalització de la situació al camp amb uns jornalers molt mobilitzats i uns propietaris que també es comencen a organitzar en contra de les reformes.

En Agost de 1932, després de llargs debats, s’aprovà la Llei de Reforma Agrària. Era una llei molt complicada, per exemple, distingia entre expropiacions sense pagar als propietaris -en el cas dels “grandes de España”, que tenien enormes propietats- i la resta, que s’haurien de indemnitzar. Els propietaris trobaren recursos legals per bloquejar la reforma, de manera que pràcticament no es repartiren terres, i la victòria de la dreta en les eleccions de 1933 portà a una paralització de la llei. Tot això va incrementar encara més les tensions a les zones latifundistes, que es transformaren en un altre problema per al govern.

A principis de 1932 les protestes al camp donaren lloc a incidents violents entre els jornalers i la Guàrdia Civil. Un succés que acabà amb el linxament de dos guàrdies va servir d’antecedent a altre en que la Guàrdia Civil paregué prendre revenja, disparant contra una manifestació pacífica. Aquests incidents, sumats a les seues protestes per la reforma militar, provocaren la destitució del cap de la Guàrdia Civil, el general Sanjurjo, en febrer.

En general, la voluntat de portar a terme totes les reformes alhora va acabar per provocar fortes tensions dins de la coalició de govern i una gran mobilització de la dreta de cara a les futures eleccions. Els punts més conflictius eren: la qüestió de l’església, la reforma militar, l’autonomia catalana i la reforma agrària.

En agost de 1932, mentre es desenvolupaven els debats sobre l’autonomia de Catalunya i la indignació de la dreta anava en augment, el General Sanjurjo portà a terme un intent de colp d’estat –La Sanjurjada. Planejat d’acord amb els principals líders del carlisme, sols va triomfar per unes hores a Sevilla. Sanjurjo va ser detingut i condemnat a mort, encara que Alcalá

-Zamora li commutà la pena per una cadena perpetua [el posterior govern de dretes l’amnistià i acabà exiliat a Portugal]. L’intent va tindre un efecte contraproduent: els grups d’esquerres superaren les seues diferències i aprovaren en poques setmanes l’estatut de Catalunya i la llei de reforma agrària.

En tot cas, la lentitud de les reformes al camp va reforçar als sectors més radicals, que acusaven al govern d’incomplir les promeses. En gener de 1933 la CNT, amb un pes creixent de la FAI, va convocar un alçament revolucionari contra la República que provocà morts i ferits a Barcelona i altres ciutats. Els incidents més greus es produïren al poble de Casas Viejas (Cadis), on l’intent d’assalt al quarter de la Guàrdia Civil deixà dos guàrdies ferits. L’arribada de reforços provocà la mort de dos guàrdies i una repressió indiscriminada que acabà amb un total de 25 morts -3 guàrdies i 22 veïns, 12 d’ells afusellats i altres 6 cremats a l’interior d’una barraca.

Els guàrdies implicats en els assassinats al·legaren que havien rebut ordres de “disparar a la barriga” del president Azaña -cosa que resultà totalment falsa. Però la polèmica va servir a Lerroux per trencar amb el govern d’Azaña. La polèmica va continuar durant mesos i finalment Azaña, molt impopular, dimití, i es convocaren eleccions per a novembre de 1933.

[Els alçaments anarquistes típicament es basaven en l’ocupació de terres i en l’assalt armat a ajuntaments i quarters de la Guàrdia Civil, amb l’incendi d’arxius i sorolloses declaracions de “comunisme llibertari”. Cal recordar que la FAI va guanyar en popularitat a mesura que el pas del temps evidenciava que la República no “resolia” els problemes dels jornalers]

El panorama de cara a les eleccions de novembre de 1933 era, per tant, molt diferent al de dos anys abans. L’esquerra es presentà dividida, amb el PSOE presentant-se per separat dels republicans d’esquerres. A més, els sectors d’esquerres decebuts amb la República es deixaren notar per l’increment de l’abstenció a les zones anarquistes. El centre també tenia candidatura pròpia, els republicans radicals de Lerroux, que s’havien separat del govern, al que consideraven massa extremista.

Finalment, la dreta es presenta molt ben organitzada, amb una única llista. Durant l’any anterior la majoria dels xicotets partits de dreta catòlica s’havien agrupat en una coalició, la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). El principal partit era Acción Popular, de Gil Robles i Herrera Oria. A València el partit que representava a la CEDA era la Derecha Regional Valenciana (DRV) liderada per Luís Lucia. Eren partits de masses, basats en diaris catòlics i conservadors, i comptaven amb un estret suport de l’església que va mobilitzar als seus fidels, decidida a capgirar les reformes. El lema de la CEDA era “Religión, Familia, Patria, Orden, Trabajo y Propiedad”.

En aquesta època bona part de la dreta europea estava fascinada amb la puixança del nazisme a Alemanya, que es presentava -seguint el model feixista italià- com una alternativa moderna a la força creixent del comunisme i el socialisme. Aquesta atracció es feia notar tant en la CEDA -Gil Robles mostrava admiració per Hitler- com en el sorgiment de partits d’extrema dreta. Renovación Española -liderada per José Calvo-Sotelo- i FalangeEspañola

-liderada per Jose Antonio Primo de Rivera, fill de l’antic dictador-, fundades en 1933, s’inspiraven obertament en el feixisme. La primera, declaradament monàrquica, entrà al parlament en 1933 i Calvo-Sotelo esdevingué un dels líders principals de la dreta espanyola. Encara que l’extrema dreta va tindre poc èxit electoral en general, disposaven de grups molt violents que ajudaren a desestabilitzar la República.

En les eleccions de novembre de 1933 hi hagué un clar gir a la dreta. La CEDA fou la força més votada amb 115 diputats. Els Republicans de Lerroux (i els blasquistes) guanyaren força, amb 104 diputats. L’esquerra va ser clarament derrotada, amb els republicans d’esquerres que baixaren de 119 diputats a 35 i el PSOE que passà de 115 a 58. En conjunt, la dreta obtingué

204 diputats, el centre 168 diputats i l’Esquerra 94) però en la pràctica l’esquerra, en presentar-se dividida, fou víctima del sistema electoral, ja que en realitat sols hi hagué una diferencia de 250.000 vots entre dreta i esquerra. A més, eren les primers eleccions en les que participaven les dones, i s’intentà explicar la victòria de la dreta per aquest fet.

8. 2. Bienni Conservador –radical/cedista- (1934 -1936)

Els resultats electorals deixaren dos candidats potencials a la presidència del govern, ja que ningú tenia majoria absoluta. El candidat de la llista més votada era Gil Robles, de la CEDA, temut per la majoria dels partits, ja que era coneguda la seua admiració per Hitler. Gil Robles no es declarava obertament republicana sinò més bé “accidentalista”: no apostava obertament per la monarquia ni per la República, ja que allò important es que el govern respectara les doctrines de l’església -una postura que no descartava una deriva cap a una dictadura autoritària. Això feia témer a molts que en el cas de controlar el govern, Gil Robles es convertira en dictador, com tot just estava fent Hitler a Alemanya.

L’altra opció era encarregar-li la formació del govern a Lerroux, líder dels Republicans Radicals. Un republicà declarat, més centrista, i que havia col·laborat amb el govern anterior, amb el que es garantia una certa continuïtat a la República.

Partint d’aquesta situació, encara que la CEDA era la llista més votada, el president Alcalá-Zamora encarregà la presidència a Lerroux, qui hauria de negociar el suport de la dreta. La CEDA acceptà votar a favor d’un govern de Lerroux, amb tots els ministres del partit Republicà Radical –i cap de la CEDA- , a canvi de que el govern de Lerroux rectificara totes les reformes del govern anterior d’esquerres. Així, el govern de Lerroux va haver d’aplicar el programa polític de la CEDA:

-Es revertiren totes les mesures en contra de l’església catòlica.

-S’aprovà la “Llei de Reforma de la Reforma agrària”:Es reforçava el poder dels propietaris de terres, s’incrementaven les indemnitzacions, i es retornaven part de les terres expropiades. En deixar sense fons a l’IRA, la reforma va quedar paralitzada en la pràctica.

-Es va derogar la llei de termes municipals i la de conreu forçós.

-Es reformaren els jurats mixtes a favor dels patrons.

-Es reorganitzà la direcció de l’exèrcit situant-se a Mola i Franco al capdavant.

–S’amnistià als colpistes de 1932 (Sanjurjo) . Mola, Franco i Sanjurjo lideraran el colp de 1936.

L’ambient es tornà molt tens, en especial al camp per la paralització de la reforma agrària i la supressió de la resta de mesures, el que deixava als propietaris amb llibertat per a prendre represàlies. Els treballadors comprovaren que la República no implicava necessàriament els canvis que esperaven. LA CNT es radicalitzà, així com una part del PSOE i la UGT, que començaren a apostar per la Revolució. Així aquests sectors de l’esquerra comencen a plantejar una reacció radical front a un govern que també pensava actuar amb duresa, el que donà lloc a noves tensions.

En Juny de 1934 socialistes i anarquistes convoca una vaga general agrària que fracassà i fou durament reprimida pel govern. Hi hagueren 13 morts i 7000 detinguts. Poc després, el tribunal constitucional anul·là la “llei de contractes de conreu” aprovada per la generalitat de Catalunya. La llei permetia convertir als “Rabassaires” -molt abundants a Catalunya- en propietaris plens, pagant el preu taxat per la terra. Els Rabassaires eren arrendadors que conreaven vinyes amb contractes de “Rabassa morta”: a canvi de posar en explotació terra abandonada i plantar-la de vinya podien conrear-la fins la mort de la rabassa -almenys, uns cinquanta anys.

En aquest context de tensió creixent a primers d’Octubre la CEDA forçà l’entrada de tres dels seus membres al govern, el que disparà els temors de l’esquerra i provocà una resposta immediata, la Revolució d’Octubre de 1934. El PSOE i la UGT cridaren a la vaga general revolucionària, açò implicava paralitzar l’economia del país, però també prendre el control de pobles i ciutats, en ocasions, amb armes en la mà.

La convocatòria va tindre un èxit molt parcial, perquè en moltes zones la CNT no s’afegí. Va fracassar així en la major part del país, especialment en zones agràries on ja havien fet vaga en juny. En Madrid hi hagueren enfrontaments armats, però la situació es controlà en poques hores . Al País Basc, les zones mineres i industrials quedaren baix control obrer durant uns pocs dies. El govern les recuperà, però es produïren uns 40 morts. En Catalunya el Govern de la Generalitat, encara controlat per ERC, proclamà a “l’Estat Català com a part de la República federal espanyola”, afegint-se a la revolta contra el govern. L’exèrcit controlà la situació en poques hores, el govern de la Generalitat fou empresonat i l’autonomia fou suspesa. (no us sona¿)

Dins de la convocatòria de vaga, Astúries va ser un cas especial, ja que es formà una aliança obrera de UGT, CNT i partits obrers. Els miners prengueren el control de la regió (utilitzant la dinamita) i armaren un exèrcit de

30.000 homes després d’assaltar quarters militars.

La CEDA va aconseguir que aquest assumpte es deixara en mans de l’exèrcit professional, la Legió espanyola i els Regulars (mercenaris marroquins) comandades pels generals Goded i Franco, ja que no es refiaven de l’exèrcit regular. Els enfrontaments deixaren Oviedo destruïda pels combats, i un total de 1700 morts dels dos costats (inclosos 33 religiosos, 30 guàrdies civils i uns 100 obrers executats sense judici).

El resultat final de la vaga general revolucionaria fou una forta repressió, que portà a la presó a 30.000 persones. Això incloïa a tots els líders del PSOE, de la UGT, i bona part dels de l’Esquerra Republicana, entre ells Azaña que no havia tingut cap implicació i fou alliberat poc després. Es dictaren 23 penes de mort, però sols s’acompliren dos, ja que Alcalà Zamora commutà la pena a tots aquells que no es pogué demostrar que havien participat directament en assassinats.

La Revolució d’octubre o d’Astúries va acabar de radicalitzar la situació del país:

–En la dreta es reforçaren els sector partidaris d’una dictadura (bé una dictadura plena o un retorn de la monarquia amb una dictadura). El nou govern va comptar amb cinc ministres de la CEDA i es va encarregar de paralitzar encara més les reformes. A nivell social els patrons actuaven amb completa llibertat, es produïren expulsions de sindicalistes i baixades de sou. Gil Robles ocupà el ministeri de la Guerra i situà a generals monàrquics al capdavant de l’exèrcit.

L’esquerra, molt castigada per la repressió, va tendir a unificar-se. Els diferents partits superaren les seues diferències. Així la majoria dels partits republicans d’esquerres formaren un nou partit anomenat Izquierda Republicana liderat per Azaña. Quan s’acostaren les eleccions, en gener de 1936, es formà una gran coalició d’esquerres denominada “Frente Popular”, semblant a la que es formà en França en aquest moment. El front popular el formaren: Izquierda Republicana, PSOE, Esquerra Republicana de Catalunya, Partido Comunista de España, Partido Sindicalista -partit format per líders moderats de la CNT- i el POUM -un nou partit que aspirava a situar-se entre el PC i la CNT; Eren comunistes independents enfrontats amb el PC pel mateix electorat, encara que sols foren importants en Catalunya.

A més, la CNT quan arriben les eleccions, demanà el vot per el Front Popular ja que la seua victòria implicaria traure als presos de les presons.

Al llarg de 1935 el govern Radical-Cedista va entrar en crisi pels enfrontaments interns. A més en la tardor de 1935 va esclatar l’escàndol del “ESTRAPERLO”, un cas de corrupció que afectava directament al president del govern, Lerroux. L’escàndol va estar provocat perquè uns estafadors holandesos van inventar una mena de ruleta per als casinos denominat straperlo, que es caracteritzava perquè tenia trampa. Aconseguiren llicència per a que es comercialitzara a Espanya subornant a un dels nebots de Lerroux i altres càrrecs del govern.

Lerroux va dimitir i va cedir el govern temporalment a Ricardo Samper l’únic valencià que ha ocupat la presidència del govern al segle XX. Finalment, Alcalà-Zamora optà per convocar eleccions per a Febrer de 1936.

8. El govern del Front Popular (Febrer-Juliol del 1936)

Les eleccions del 16 de febrer del 1936 tingueren un 72% de participació, el que fa pensar que també votaren bona part dels anarquistes. Els resultats deixaren un parlament pràcticament dividit en dos grans blocs a l’esquerra i la dreta amb una majoria molt clara del Front popular d’esquerres. Aquest va obtindre 278 diputats, la CEDA 124 i el centre lerrouxista, sols 51. En la pràctica, el sistema electoral va afavorir molt clarament a l’esquerra, ja que la diferència real entre esquerra i dreta va ser de tan sol 150.000 vots.

En general, la dreta va guanyar al centre del país i a Galícia, i va predominar en especial a les zones rurals. En canvi, l’esquerra guanyà a tot el litoral mediterrani, al nord miner i industrial i a les grans ciutats. Aquest mapa electoral és molt rellevant, ja que avançà en gran mesura la divisió d’Espanya que es produí pocs mesos després amb el colp d’estat de juliol.

El govern del Front Popular va recuperar la política del Bienni Republicà-Socialista, però no va disposar de temps per desenvolupar-la. Les primeres mesures varen ser:

8. Amnistia dels presos de la Revolució de 1934. De fet, part dels líders formaven part de les candidatures del Front Popular i aquest era l’objectiu que va mobilitzar a bona part de l’electorat d’esquerres.
9. Destitució d’Alcalá-Zamora. El canvi del president de la República es degué al fet que els partits d’esquerres, que havien tingut molts enfrontaments amb Alcalá-Zamora, l’acusaren “d’haver esperat massa” per dissoldre les corts en 1936. El destituïren en disposar d’un ampla majoria i en el seu lloc nomenaren a Azaña com a nou president de la República. Una decisió de dubtosa legalitat que va afegir més tensió a la política de l’època, ja que es tractava d’una personalitat moderada.
10. Recuperació de la Reforma Agrària. En un context de conflictivitat creixent per les males collites i l’increment de l’atur. Es tractà de garantir que ara la reforma seria més ràpida.
11. Restauració de l’Autonomia Catalana, anul·lada després de les revoltes d’octubre de 1934. A més es preparà la presentació de projectes autonòmics per al País Basc (PNB) i Galícia, que quedaren paralitzats pel colp d’Estat.

Els mesos posteriors a la victòria del Front Popular estigueren marcats per una violència creixent, en especial a les grans ciutats, al temps que guanyaven influència els partits més radicals, de la dreta i l’esquerra. Entre la dreta es van radicalitzar les joventuts de la CEDA que s’anirien integrant a la Falange, partit d’estil feixista, obertament violent i contrari a la democràcia. Entre l’esquerra, les joventuts del PSOE decidiren fusionar-se amb les del PCE, creant-se així les “Juventudes socialistas Unificadas”, controlades en la pràctica pel PCE i liderades per un jove Santiago Carrillo.

En aquests mesos es succeïren els incidents violents i els atemptats, duts a terme en molts casos pels grups d’extrema dreta -falange i carlins- amb l’objectiu clar de desestabilitzar al govern -que es va veure desbordat- i servir com a excusa per al colp d’estat que s’estava preparant. En aquesta estratègia es van trobar amb l’ajuda dels grups d’extrema esquerra

-comunistes i anarquistes- que responien a la violència amb més violència.

Com a part d’aquesta escalada violenta, el 12 de juliol fou assassinat el tinent Castillo -de la Guàrdia d’assalt i vinculat a les JSU. Els seus companys de la Guàrdia d’Assalt decidiren venjar-lo i la nit posterior, acudiren al domicili de Gil Robles i com que no el trobaren anaren a per Calvo-Sotelo, que s’havia distingit al parlament per dur a terme dures acusacions contra el govern. Després de detindre´l, l’assassinaren i traslladaren el cos al cementeri. El dia 14 es van conèixer els fets, que haurien de servir com a excusa per al colp d’estat que es posà en marxa tres dies després i que es venia planificant des del mes de febrer. L’assassinat de Calvo-Sotelo serví, això sí, per a animar a alguns indecisos -com el propi Franco– a sumar-se al colp.