(1875-1931)

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1931)

( 1ª ETAPA: 1875-1909)

1. INTRODUCCIÓ

• La Restauració de la monarquia borbònica

Restauració

Període de la història d’Espanya que comprèn des del desembre del 1874 fins a l’abril del 1931, i que correspon al regnat d’Alfons XII (1874-85), a la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902) i al regnat d’Alfons XIII (1902-31).

• Després del fracàs de forjar un sistema democràtic durant el Sexenni, es va restaurar la monarquia borbònica, amb el fill d’Isabel II, Alfons XII, que presidirà una monarquia liberal moderada, al servei de les classes conservadores.

• Començava la llarga etapa de la Restauració (1875-1931), que comprèn dues fases, separades per l’any 1898:

• una d’ordre i estabilitat (1875-1898)
• una de crisi i inestabilitat (1898-1931).

• El règim polític, preparat per Antonio Cánovas del Castillo, es basarà en la Constitució de 1876, que establia el bipartidisme i el torn pacífic entre dos grans partits dinàstics: conservadors i liberals.

• El sistema canovista deixarà al marge totes les forces polítiques no dinàstiques: el carlisme, el republicanisme, el socialisme i el nacionalisme.

• El 1898 va tenir lloc un greu conflicte a Cuba i Filipines, que acabarà amb la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar i que portarà la profunda crisi del 98.

2. EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ

• El sistema polític canovista

El descrèdit de la Primera República havia creat a Espanya un estat d’opinió favorable al retorn de la monarquia. Per tal de facilitar la restauració de la monarquia borbònica, la reina Isabel II abdicà l’any 1870 a favor del seu fill Alfons. El príncep residí a París, a Viena i, finalment, anà a estudiar a l’acadèmia militar de Sandhurst (Anglaterra), per consell d’Antonio Cánovas del Castillo (conservador), líder del partit monàrquic alfonsí. Es pretenia aconseguir un doble objectiu:

• Que el príncep conegués el funcionament del sistema polític britànic.
• Que es convertís en un veritable rei soldat respectat per l’exèrcit.

Des de l’acadèmia de Sandhurst, Alfons va fer públic un manifest (1-XII-1974), comprometent-se a exercir la monarquia d’una manera conciliadora i liberal.

Cánovas volia que el restabliment de la monarquia es fes d’una manera pacífica, amb suport de l’opinió pública espanyola. Però el 29 de desembre de 1874, el general Martínez Campos protagonitzà un pronunciament militar a Sagunt i proclamà el príncep Alfons, rei d’Espanya.

• El 31 de desembre de 1874, el general Martínez Campos va proclamar, a Sagunt, el príncep Alfons de Borbó rei d’Espanya, amb el suport de tot l’exèrcit. Aquesta proclamació significava la restauració de la monarquia borbònica a Espanya i la recuperació del control del poder per part de les classes conservadores.

• El nou règim, dissenyat per Cánovas del Castillo, pretenia posar fi al protagonisme dels militars, tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic.

• A diferència de la monarquia isabelina es tractava d’un règim civil. La monarquia s’havia de fonamentar en dues forces polítiques -els partits dinàstics- que es complementessin i equilibressin (Partit conservador i Partit Liberal), evitant la intervenció dels militars (el pronunciament desapareix com a via d’accés al poder) i deixant fora del sistema les altres forces polítiques.

• La Constitució de 1876

• El marc teòric ideat per Cànoves va ser la Constitució de 1876. Genèrica i flexible, deixava moltes qüestions obertes a la redacció de lleis posteriors. Així, cada partit pogué introduir canvis importants amb facilitat, sense necessitat de redactar una nova constitució. Un bon exemple és el tipus de sufragi, no aclarit en la constitució, de manera que durant la Restauració es passà del sufragi censatari al universal depenent de qui governava.

LA CONSTITUCIÓ DE 1876:

• Era una mena de síntesi de les de 1845 i 1869
• Sobirania compartida entre el rei i les Corts. Donava un gran protagonisme al rei que es convertia en àrbitre del sistema polític. Se li atorgaven poders amplis: dret de vet, nomenament de ministres, convocar Corts…. El rei i les Corts es repartien el poder, encara que Alfons XII, al contrari que sa mare es va curar de no intervindre excessivament en política.
• Les Corts eren bicamerals: el Congrés i el Senat. El congrés estaria format per un diputat per cada districte de 50.000 habitants. A mesura que s’ampliara la població s’aniria ampliant el nombre de diputats. El Senat estava constituït per dos tipus de senadors: els vitalicis ( per dret propi- nobles, alts càrrecs de l’exèrcit, dignitats eclesiàstiques..) i els electes– eren elegits per diverses corporacions econòmiques i culturals.
• Sufragi censatari restringit a un reduït nombre d’electors (5% POBLACIÓ). El govern liberal restablí el sufragi universal masculí, l’any 1890.
• Reconeixia una àmplia declaració de drets que quan s’havien de concretar quedaven restringits, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió, ja que en la pràctica en anys posteriors s’aprovaren lleis que les restringiren, situació que aniria millorant al pas de les dècades. Per exemple, va ser molt sonada el “decret Orovio” de 1876, que restringia la Llibertat de Càtedra, si aquesta atemptava contra els “dogmes de la fe catòlica”. Com a rebuig a aquest decret, alguns dels professors de la Universitat de Madrid l’abandonaren per a crear la “Institución Libre de Enseñanza” (ILE), un centre d’estudis per la llibertat d’ensenyament que aglutinà a la major part dels intel·lectuals fins la Guerra Civil.

• Estat confessional (catòlic), es suprimia la llibertat de cultes de 1869 i es tornava a subvencionar el culte.
• Estigué vigent fins el 1931 (es va suspendre durant la dictadura de Primo de Rivera 1923-1930), per tant, és el text constitucional que més anys ha estat en vigor a Espanya.
• El bipartidisme i el torn pacífic

• Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l’alternança de poder.

• Hi havia dos grans partits, els anomenats partits dinàstics (a favor de la monarquia):

– El Partit Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo, era partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social.

Estava format per membres de l’antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d’un sector del Partit Progressista. Tenia el suport de la gran burgesia industrial i financera, els terratinents i altres classes altes. També va tenir l’adhesió de l’episcopat i de bona part del catolicisme no integrista.

– El Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, era partidari d’un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social.

Estava format per membres dels sectors demòcrata, radical i del republicanisme moderat. Va rebre la influència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris.

• Malgrat les diferències, coincidien en allò essencial: defensa de la monarquia borbònica, de la Constitució, de la propietat privada, etc. Els dos partits havien nascut d’una mateixa classe política.

• Els separava, entre d’altres, la qüestió de la sobirania: mentre els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, els liberals ho eren del sufragi universal (instituït finalment el 1890).

• El règim establia el torn pacífic de partits, que garantia l’estabilitat institucional. El pacte entre els dos partits dinàstics evitava el monopoli del poder (el rei servia d’àrbitre per decidir el canvi de govern quan hi havia alguna crisi) i assegurava l’estabilitat política, evitant la participació dels militars.

• La fi dels conflictes bèl·lics

• Fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). A Catalunya, els carlins, tot i les victòries d’Alpens i Castellfollit, van anar perdent totes les places on s’havien fet forts: Berga, Vic, La Seu, Olot…També van ser vençuts a la zona centre (València i Aragó) i finalment serien derrotats al País Basc i Navarra. La fugida cap a França de l’aspirant carlí ( Carles VII ) vas suposar la fi del conflicte.

El govern va decretar l’abolició dels furs, els bascos quedarien obligats al pagament d’impostos i al servei militar comuns a tot l’Estat, però el seu sistema fiscal continuaria basant-se en el concert econòmic, segons el qual la recaptació d’impostos estava en mans de les institucions basques, que negociaven amb el govern central, la quota que li havien de lliurar.

• Fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878). La fi de la guerra carlina va permetre l’enviament de tropes a Cuba. El general Martínez Campos utilitzant tant la via de l’exèrcit com la negociació política, aconseguí acabar amb el conflicte. Es signà la Pau de Zanjón(1878), que incloïa :

• Una àmplia amnistia
• L’abolició de l’esclavitud
• La promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles.

El retard o incompliment d’aquestes reformes portaria a un nou conflicte a Cuba el 1879 ( Guerra Chiquita) i una nova insurrecció el 1895.

3. E.L FUNCIONAMENT DEL SISTEMA CANOVISTA

Els partits no dinàstics eren els que no participaven en el torn i per tant no arribaren mai a participar en el poder.

La seua importància començà a incrementar-se a partir de 1890, quan s’aprovà el sufragi universal, ja que tenien més possibilitats d’obtindre diputats. A partir d’aquest any comencen a crear-se xicotets focus d’oposició, zones on els partits d’oposició no dinàstica obtenien els seus diputats. Obtindre alguns diputats era prou complicat. A més del caciquisme (el control de l’electorat rural pels cacics), estos partits tenien que superar el greu problema que representava el sistema electoral: els diputats s’escollien a raó d’un per cada districte de 50.000 habitants, de manera que calia tindre la majoria en un districte per obtindre un diputat.

Els principals partits no dinàstics eren:

a) Els republicans: el moviment republicà del sexenni es va dividir en 2 grups. Els possibilistes s’integraren en el partit liberal. L’altre sector fundà el Partit Republicà Progressista. El líder era Ruiz Zorrilla, que intentà arribar al poder per la via del pronunciament entre 1875-1886 però fracassà i es dissolgueren.

A partir d’aquest moment els republicans es trobaven dividits en diferents partits, que no s’unificarien fins 1903 en la Unió Republicana (liderada per Salmerón, Lerroux i Blasco Ibáñez), que va obtindre molt bons resultats en Madrid, Barcelona i València.

S’escindí de nou cap a 1908, sorgint el Partit Republicà Radical de Lerroux i el Partit d’Unió Republicana Autonomista de Blasco Ibáñez.

Lerroux era un jove republicà, periodista “incendiari”, que arribà a dominar electoralment alguns barris de Barcelona. En la mateixa línia, a València va sorgir la figura de Blasco Ibáñez. Aquest arribà a controlar la ciutat durant uns anys. Els dos compartien la mateixa ideologia anticlerical i populista, que triomfava entre els obrers.

Els nous partits republicans (els de Lerroux i Blasco Ibáñez) eren partits “de masses”: comptaven amb una militància nombrosa, activa i ben organitzada, imprescindible per a organitzar campanyes i guanyar eleccions. Els republicans

implantaren el model que, en el segle XX, anirien copiant tots els partits. Cada partit hauria de disposar d’un periòdic que servia per difondre la seua ideologia entre militants i simpatitzants -“El pueblo” era el diari de Blasco Ibañez, o “El Socialista” el del PSOE).

Quan disposaven d’una militància suficient en una localitat o un barri, fundaven un “casino” que servia de lloc de reunió i d’oci, on s’organitzaven actes polítics,

manifestacions, etc.

b)Els socialistes: el moviment obrer estava disgregat i era majoritàriament anarquista, però anaren apareixent xicotets nuclis socialistes a les zones industrials i mineres i a les principals ciutats. El socialisme espanyol i europeu seguia les doctrines de Karl Marx, basades en la idea de que a mesura que el capitalisme s’implantara, les diferencies entre una minoria rica (burgesa) i una majoria obrera es farien més i més grans fins acabar per provocar una revolució que donaria pas al comunisme. A diferència dels anarquistes, els socialistes o socialdemòcrates, però, optaren per no “accelerar” el procés cap a la revolució. Preferiren adaptar-se al sistema fundant partits i sindicats que lluitaren des de dins del sistema, per millorar la situació de la classe obrera. El principal líder del socialisme espanyol, Pablo Iglesias, fundà en 1879 el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Pablo Iglesias era tipògraf, i per tant,

representatiu de la minoria de treballadors cultes que fundaren el PSOE. El mateix grup de socialistes madrilenys aprofitaren l’aprovació pel Partit Liberal de la llei d’associacions de 1887 per fundar, en 1888, la UGT (Unió General de Treballadors), el sindicat socialista.

En la dècada de 1890 el PSOE i la UGT anaren estenent-se des de Madrid a Astúries -zones mineres-, Biscaia -on es desenvolupava la siderúrgia- i Catalunya. En aquests anys comencen a popularitzar la celebració del 1r de Maig -dia del treball, es solien fer manifestacions-, impulsen la demanda de la jornada laboral de 8 hores -8 hores de treball, 8 de descans, 8 d’oci- i organitzen les primeres vagues.

Aliats amb els anarquistes aconseguiren rebaixar la jornada laboral a 9-10 hores i amb l’ajuda dels republicans, aconseguiren que el Partit Liberal implantara lleis de caràcter social en el context de la crisi del 98. La llei d’Accidents de Treball de 1900, reconeixia la responsabilitat empresarial en els accidents de treball. Un altra llei de l’any 1900 prohibia el treball de menors de 10 anys i obligava al patró a deixar dos hores lliures als menors de 14 per anar a escola.

c)Nacionalisme català: a mitjans segle XIX començà el procés de regeneració cultural i de recuperació del català com a llengua escrita/culta per part de la burgesia catalana. En aquesta època la regeneració cultural es basava en una recuperació de les “velles glòries del passat”, recordant l’època gloriosa de la Corona d’Aragó. A més, conflictes de tipus econòmic -contra el lliurecanvisme- ajudaren a reforçar el sentiment nacional.

Fins la dècada de 1890 el nacionalisme català era un moviment estrictament

cultural, sense una plasmació política pròpia -a la Catalunya rural guanyaven els partits dinàstics. En 1892, la redacció de les Bases de Manresa, serví per transformar el moviment cultural en polític. Aquestes reclamaven la recuperació de part dels furs de Catalunya, que servirien de base per dotar a Catalunya d’una autonomia econòmica i política -amb corts i govern propi- i reconeixien l’oficialitat del català.

En 1901 el malestar causat per la crisi del 98 quallà en la formació de la Lliga

Regionalista, partit nacionalista conservador liderat per Cambó i Prat de la Riba. Va triomfar ràpidament, substituint als partits dinàstics en la major part dels districtes catalans rurals fins 1923. Es tractava d’un partit més bé regionalista: defensava els interessos de Catalunya i un cert nacionalisme però sense ser massa reivindicatiu. De fet, va arribar a col·locar alguns ministres en governs de caràcter conservador.

La major demostració de força dels nacionalistes es va produir en 1906 amb els “fets del Cu-cut”. La revista satírica/catalanista Cu-cut va fer un acudit sobre l’escassa capacitat de l’exèrcit que provocà l’assalt d’un grup de militars a la redacció de la revista.

El govern conservador optà per donar-li la raó als militars, aprovant la Llei de jurisdiccions: qualsevol ofensa a l’exèrcit o la bandera seria jutjada per jutges militars. Els partits catalans reaccionaren contra el govern creant una gran coalició electoral “Solidaritat Catalana” que agrupà a tots els partits catalans -Lliga Regionalista, Carlins i Republicans Federals, entre altres- amb l’excepció dels dinàstics i els Republicans Radicals de Lerroux. Solidaritat Catalana obtingué 41 diputats de 44 en 1907 i es dissolgué poc després.

[En 1913, el govern liberal d’Eduardo Dato va permetre la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Les quatre diputacions catalanes, junt als ajuntaments, començaren a impulsar la llengua i la cultura catalanes. Encara que la mancomunitat no disposava de capacitat per fer lleis ni cobrar impostos, era un precedent de tipus autonomista i, per això, va ser prohibida per Primo de Rivera].

d) Nacionalisme basc: el nacionalisme basc modern va sorgir en la dècada de

1880 a partir dels contactes dels seus promotors amb el catalanisme, que els va animar a evolucionar cap a un nacionalisme més radical que discutia la unitat d’Espanya, abandonant el carlisme i la seua idea de reimplantar els furs.

El promotor del modern nacionalisme basc va ser Sabino Arana, fundador en 1895 del PNB (Partit Nacionalista Basc). El PNB va sorgir en un context d’enormes canvis per al País Basc, que a partir de 1880 es va industrialitzar molt ràpidament i va atraure un flux massiu d’immigrants castellans (45% d’immigrants en Bilbao l’any 1900!), que van provocar una reacció identitària entre els bascos, que s’aferraren a la llengua i les tradicions com a reacció. El PNB sorgeix com un partit representatiu de la burgesia Basca emergent, tot i que va tindre també molt d’èxit entre el camperolat, ja que adoptava algunes de les idees bàsiques del carlisme com el catolicisme radical, ben visible en la bandera nacional ideada per Arana, amb dues creus superposades (actual bandera basca). També es basava en el xovinisme, defensant la superioritat de a “raça basca” -aferrada al catolicisme i a les tradicions- front als immigrants castellans -els denominaven maquetos-, que s’acostaven a l’anticlericalisme i militaven en el socialisme i el liberalisme. A més, Arana va promoure la recuperació de la cultura i la llengua Basca, creant un alfabet escrit que tractava d’unificar la diversitat de dialectes del basc, front a la “invasió” del castellà portat pels immigrants. [En aquest punt va tindre una forta polèmica amb Miguel de Unamuno, basc però defensor de que s’abandonara completament l’euskera en benefici del castellà.]

Igual que la Lliga Regionalista, el PNB era un “partit de masses”, amb premsa del partit, casinos i celebracions partidistes. A partir de 1898, coincidint amb la crisi del sistema de la Restauració, els sectors bascos conservadors abraçaren el nacionalisme. El PNB va començar a tindre èxits electorals i a patir constants prohibicions -ja que eren obertament independentistes-, el que va fer que s’anaren moderant, avançant cap a l’autonomisme -imitant a la Lliga Regionalista. Mort Arana en 1910, varen fundar un sindicat propi, l’ELA-STV en 1911, per tal de competir amb els sindicats obrers com la UGT. En les eleccions de 1917 arribà a ser el principal partit a Biscaia, però en 1923 va ser prohibit per Primo de Rivera.

e)Anarquisme: l’anarquisme és una de les dues grans corrents del moviment obrer del segle XIX (l’altra era el marxisme/socialisme). Com el marxisme, plantejava la futura destrucció del capitalisme per una revolució dirigida pels obrers i el pas a una societat igualitària, en el que -a diferència del comunisme- l’estat desapareixeria.

L’anarquisme posa per davant de tot la llibertat i l’autonomia individual. L’individu ha de ser lliure d’obeir o desobeir a un govern; ha de posseir els mitjans necessaris per assegurar-se la seua supervivència -terra, ferramentes. Com que no creien en els estats ni en els governs, els anarquistes eren enemics de la política i mai no fundaren cap partit i generalment no votaven mai. La forma d’impulsar la revolució passava per difondre les seues idees des de periòdics i llibres, lluitar des dels sindicats pels drets dels treballadors i, en alguns moments per “l’acció directa”, organitzant-se amb armes i cometent atemptats o atracaments.

L’anarquisme es va instaurar a Espanya entre 1868 i 1875, aprofitant les llibertats del sexenni, però a partir de 1875 va ser molt perseguit i completament prohibides les societats anarquistes. Va quedar vinculat durant les primeres dècades de la Restauració amb la pràctica del terrorisme, en part per que alguns defensaven que l’assassinat de líders polítics podia fer avançar el camí cap a la Revolució -hi hagueren atemptats d’aquest tipus a molts estats europeus. Però també perquè qualsevol atemptat quedava atribuït automàticament als anarquistes, encara que molts no estaven clars.

Així, en 1878 i 1879 es produïren dos atemptats anarquistes contra Alfons XII; i en 1893 un altre contra Martínez Campos -tots fallits. També en 1893 un anarquista llançà una bomba dins del teatre del Lliceu de Barcelona, un dels centres d’esplai de la burgesia catalana, assassinant a una vintena de persones, i en 1894 un altra bomba al pas de la processó del Corpus a Barcelona, causant una dotzena de morts. Aquests successos provocaren una dura repressió de l’anarquisme amb l’aprovació d’una “llei de repressió de l’anarquisme” en 1896 i la pràctica sistemàtica de tortures i execucions. Com a resposta a les execucions, en 1897 un anarquista italià va assassinar a Cánovas. Aquesta fase “terrorista” de l’anarquisme espanyol, encara s’allargaria a la dècada de 1900-1910 i va provocar que el moviment anarquista fora durament perseguit. Tot i les persecucions, l’anarquisme continuà sent la ideologia preferida pels obrers catalans i els camperols andalusos, per davant del socialisme i tindria un èxit impressionant a partir de 1909, ja que la majoria dels anarquistes es centraren en el treball als naixents sindicats anarcosindicalisme.

f) El carlisme

• Després de la III guerra carlina, el moviment carlí pràcticament queda anul·lat. Anirà evolucionant cap a posicions d ultradretes. El 1888, Ramon Nocedal formarà el Partit Tradicionalista.

• L’Església s’apartarà definitivament del moviment carlista.

5. LA GUERRA D’ULTRAMAR

• El context i les causes del conflicte amb Cuba

• Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s’havien anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics (abolició esclavitud…). Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), l’any 1879 es va produir un nou intent d’insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola.

• Entre les causes que van estimular els desigs d’emancipació i van fer guanyar posicions l’independentisme, cal destacar la ineficàcia de l’administració espanyola per introduir reformes polítiques (autonomia) i reduir el control econòmic.

• Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits, el Partido Autonomista, majoritàriament integrat per cubans autonomistes, i la Unión Constitucional, bàsicament peninsulars instal.lats a Cuba, espanyolistes.

L’any 1893, José Martí., va fundar el Partido Revolucionario Cubano independentista, que va obtenir el reconeixement dels EUA.

• La guerra a Cuba i a les Filipines i la crisi del 98

Cal recordar que entre 1875 i 1909 en Espanya hi ha una etapa de gran estabilitat política i entre 1909 i 1923 s’entra en una serie de crisis que acabaran amb el sistema de la Restauració. La de 1898 és l’antecedent de les crisis continues que portaran a la dictadura de Primo de Rivera.

Cuba era una regió molt important des del punt de vista econòmic -per exemple, el port de l’Habana era el 2n port espanyol en moviment comercial després de Barcelona.

De fet EEUU tenia un interès descarat per controlar Cuba i ja li havia plantejat a Espanya comprar l’illa, que es troba a pocs kilòmetres de Florida.

Els governs espanyols tenien una mentalitat colonial respecte de Cuba, Puerto Rico i Filipines, les consideraven una províncies “de segona”, en les que s’aplicaven lleis especial per tal d’explotar les seues riqueses en benefici de la metròpoli. Aranzels especials evitaven la lliure entrada dels productes americans en Cuba, de manera que productes com el tèxtil català o el blat castellà monopolitzaven el mercat cubà. A més el sufragi universal no s’aplicà a Cuba fins 1897, ja en plena guerra. La primera guerra de Cuba, la dels 10 anys (1868-1878), va demostrar la força dels independentistes, que obligaren a Martínez Campos a negociar. En acabar la guerra, però, la situació de l’illa a penes va millorar, i encara que desaparegué l’esclavitud, negres i mulats encara es trobaven marginats i s’uniren massivament als independentistes.

El lider independentista Cubà era José Martí -fill de valencians emigrats a l’illa -poeta i fundador del Partit Revolucionari de Cuba. Martí va preparar el nou alçament convencent als líders militars Antonio Maceo -mulat- i Máximo Gómez, tots dos exiliats després de la primera guerra de Cuba. Martí i Gómez, com a màxims líders militar i polític de l’alçament, signaren en 1895 a Costa Rica el “manifest de Monte Cristi” declarant la guerra al govern espanyol alhora que s’oferien per a acollir a l’illa als espanyols que volgueren. El manifest recollia, a més, el programa dels independentistes: lluita contra el colonialisme espanyol, defensa de la sobirania cubana i del mestissatge, equiparant legalment a totes les races. En començar la guerra en 1895, el govern de Cánovas envià a Martinez Campos, qui ja havia negociat la pau de 1878. Martínez Campos intent negociar, però fracassà. A més, els independentistes (tot i la mort de Martí en 1895), organitzats en guerrilles, es feren amb el control de la major part de l’illa, mentre els espanyols tan sols controlaven les ciutats i poblacions importants.

En 1896 Cánovas nomena com a capità general a Valeriano Weyler que inicià una táctica molt dura contra les guerrilles, la que es coneix com a “reconcentració” de Weyler: Com que els rebels dominaven el camp amb el suport dels camperols, es forçà el desplaçament de tota la població a les ciutats i forts controlats pels espanyols, de manera que tots els que desobeïen, eren considerats rebels. Fou una política totalment contraproduent, ja que produí un genocidi. Es desplaçà a més de 400.000 persones i provocà una enorme crisi alimentària per l’abandonament de cultius i desplaçament dels ramats. Els morts de fam s’estimen en 300.000 persones en dos anys. Va ser per tant una guerra de desgast -Cànovas es mostrava disposat a lluitar “Hasta el último hombre, hasta la última peseta”- que va fer que el govern espanyol fora odiat internacionalment, alhora que les malalties tropicals provocaven una enorme mortaldat entre els soldats espanyols. Quan Sagasta pujà al poder a finals de 1987, després de l’assassinat de Cánovas, aturà la reconcentració, però el mal ja estava fet.

Als EEUU es va produir una gran campanya de premsa contra el colonialisme espanyol, que ajudà al govern dels EUA a apostar per l’intervencionisme. Les intencions dels americans passaven per evitar que Cuba arribara a ser realment independent, ja que pretenien controlar l’economia cubana -com ja feien amb bona part del comerç d’Amèrica central- i de pas, fer-se amb les Filipines i Puerto-Rico. El govern americà encetà una estratègia de tensió, buscant provocar la guerra amb Espanya, de manera que encetaren un bloqueig naval de Cuba. En Febrer de 1898 el Cuirassat Maine entrà en el port de la Habana, on esclatà morint 254 tripulants. No està clar si l’explosió va ser provocada o fou un accident, però la premsa americana acusà els espanyols d’haver posat una bomba i l’incident acabà en una declaració de guerra contra Espanya.

La guerra entre Espanya i Els Estats Units va tindre un ràpid desenllaç, i dos escenaris:

-L’exèrcit americà desembarcà a Cuba, però l’intent d’invasió fracassà. La flota americana s’enfrontà a l’Espanyola en Santiago de Cuba i la va derrotar de manera humiliant.

-En Filipines hi hagué un altra derrota naval en Cavite davant la flota americana. Espanya es quedà sense flota i totalment impossibilitada de seguir la guerra a Cuba sense poder enviar més tropes i provisions. El govern espanyol era perfectament conscient de que la flota espanyola -més antiga i menuda- estava perduda davant l’americana, però es plantejà la guerra com una qüestió d’honor i la premsa va fer creure que hi havien possibilitats. Així, la realitat de la derrota humiliant va tindre un efecte enorme: a la batalla de Santiago es perderen tots els bucs i els americans tan sols patiren un mort (els espanyols 157 i 1670 presoners) i a Cavite els espanyols pràcticament es rendiren abans de que la batalla s’acabara. Espanya negocià amb els EUA la rendició després de la guerra. En els acords de París (1898) s’imposà la voluntat dels guanyadors, que marcaren les seues condicions: el govern cedí Puerto Rico i les Filipines, i acceptà la independència de Cuba. Com que pràcticament havia perdut tota la flota, la derrota es completà amb la venda d’algunes illes del pacífic a Alemanya en 1899.

Els EEUU acceptà una independència limitada de les antigues colònies espanyoles, ja que tutelà els nous governs independents, el que provocà una reacció antiamericana en aquests territoris. Com a mesura de control de l’illa, el govern americà va reservar-se una gran base militar a Cuba, Guantánamo.

La derrota humiliant de la guerra contra Estats Units provocà un enorme impacte en la societat espanyola de l’època, el que es coneix com la “Crisi del 98”. La societat espanyola va tindre la sensació de que la fi de l’imperi colonial implicava una pèrdua de la importància internacional d’Espanya, que es demostrava que Espanya passava a ser un país “de segona”. Tot això en un moment en que el colonialisme estava en expansió, i la potència dels estats es mesurava per la importància de les seues colònies.

La crisis dona lloc a una sensació de que “Espanya estava moribunda” i calia replantejar-se tot el sistema polític i econòmic; calia trobar els “culpables del desastre” i introduir reformes.

6. CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DEL 98

El debat de la crisi girà entorn a tres aspectes fonamentals :

1-Crítiques al sistema de torn de partits i en especial al caciquisme(que és assenyalat com el gran culpable dels problemes). En aquesta època els intel·lectuals comencen a denunciar el control que els cacics tenien sobre els pobles i els ajuntaments, i reclamen la regeneració del país.

Sorgeix el moviment regeneracionista liderat per l’intel·lectual aragonès Joaquín Costa. Costa defensava la necessitat d’impulsar el país, modernitzant l’economia, la societat i la política. Apostava per abandonar l’enyorança del passat gloriós, per estendre el regadiu per a millorar la situació del camperolat, i per difondre l’ensenyament -”escuela y despensa y siete llaves al sepulcro del Cid”. Costa també va ser un dels màxims crítics del caciquisme i el frau electoral.

Els regeneracionistes eren especialment periodistes i polítics que reclamen reformes concretes, mentre que la generació literària del 98 es caracteritzà per tindre una postura més pessimista i menys activa.

El principal efecte polític de la crisi va ser el reforçament dels partits d’oposició: especialment el nacionalisme català, però també el basc, els republicans i els socialistes. La crisi del 98, a més, va marcar una greu crisi en els dos grans partits, en desaparèixer els dos grans líders: Cánovas mor en 1897 i Sagasta en 1903. Els seus substituts mai no tindran un lideratge tan indiscutible ni tan durador.

2-Crítiques a la situació econòmica. Cuba era un mercat preferent a la indústria catalana i el blat castellà. A més, la guerra de Cuba resultà molt cara, el que provocà un greu increment de dèficit de l’estat. En tot cas, pareix que els anys posteriors els governs controlaren els deutes i l’economia es beneficià del retorn de molts emigrants de Cuba.

3-Ruptura entre l’exèrcit i els sectors més crítics de la societat. L’exèrcit es va trobar al centre de la discussió sobre les culpes del desastre. Mentre que part de la societat culpava als militars, bona part de l’exercit culpava als polítics “liberals”. Perdudes les colònies, els militars s’assignaren el paper de defensors de la pàtria unida front a la força creixent dels nacionalistes.

Alguns regeneracionistes reclamaren mesures dures per a canviar el país. Costa parlava de “el cirugià de Ferro”, un polític amb autoritat que hauria de “sanar el cos del país amputant les parts podrides”. Alguns militars prengueren esta imatge com excusa: Primo de Rivera pràcticament adoptà aquest paper i utilitzà un llenguatge regeneracionista per justificar el colp d’estat.

SEGONA ETAPA, L´INICI DE LA CRISI (1909-1923)

7. CRISI DE LA RESTAURACIÓ (1909-1923)

La primera gran crisi de la Restauració va ser la del 98, però va ser superada pel sistema polític sense massa dificultats. En canvi, a partir de 1909 les crisis ja van a ser contínues i portaran una desestabilització política que sols finalitzà amb el colp d’estat de Primo de Rivera.

Aquesta etapa de crisi coincideix amb la major part del Regnat d’Alfons XIII (1902- 1931), el rei nascut en 1886, assumí el poder en complir els 16 anys i va haver de fer front a dificultats molt majors que les que travessà sa mare com a regent. En ser fill únic, va ser víctima habitual d’intents d’assassinat, ja que la seua mort haguera creat un greu problema dinàstic. Així va patir un atemptat anarquista en París en 1905 i en 1906 l’anarquista Mateo Morral intentà assassinar-lo amb la seua dona quan tornaven a Palau després de la seua boda.

La decadència del torn de partits es faria evident en aquestes dècades. Entre els líders dels principals partits, destacaren Maura (conservador) i Canalejas (liberal), però cap dels dos tingueren l’autoritat de Cánovas i Sagasta, i presidiren governs de curta durada (2 anys màxim), havent de fer front a enormes problemes interns, ja que els dos grans partits tendiren a separar-se en faccions. Entre 1902 i 1923 s’evidència la decadència del sistema: es succeeixen 32 canvis de govern en 21 anys, dels quals tan sols cinc governs duraren més d’un any. Hi hagueren 16 presidents del govern diferents, 2 dels quals foren assassinats (Canalejas i Dato).

Malgrat l’enorme crisi política, s’impulsaren importants canvis legals per tal de regenerar el país. Entre aquests podem destacar, per part dels governs liberals de Canalejas:

• l’abolició dels consums (1911)
• l’establiment del servei militar obligatori (1912), que obligava a tots els joves a servir a l’exèrcit, encara que aquells que pagaren certes quantitats es lliuraven de la mili de tres anys, per altra de 10 ó 5 mesos.
• També intentà limitar l’expansió de les ordes religioses a Espanya, on acudien massivament molts religiosos expulsats de França (ley del candado), en un context de creixent anticlericalisme a moltes ciutats.
• Maura, al front de governs conservadors va impulsar una nova llei electoral (1907) que pretenia lluitar contra el caciquisme, però va tindre efectes contraproduents, ja que dificultà la presentació de candidats posant condicions més dures i decretà que quan sols hi haguera un candidat no caldria fer votacions (article 29).
• També redactà una llei de vaga, que reconeixia aquest dret i la llei de descans dominical. Lleis que es poden vincular al desig de regeneració, però també al fet que les mobilitzacions obreres s’estaven desbordant en aquests anys.

Les principals crisis que marcarien la fi del sistema de la Restauració foren:

1-Setmana tràgica de Barcelona (juliol de 1909): Entre 1902 i 1904 com a reacció a la pèrdua de Cuba, Espanya començà a negociar amb França la divisió de Marroc –un dels pocs territoris africans que seguien independents- en dues “zones d’influència”. A Espanya se li assignà la zona del Rif, el territori muntanyós del nord del país, que tenia poc interès econòmic. No es produí una ocupació efectiva, sinó uns pactes amb els líders nadius que permeteren encetar una explotació del territori i alguns assentaments de població. Evidentment fou una ocupació pensada per recuperar prestigi internacional, ja que la rendibilitat econòmica era molt discutible.

L’ocupació fou bastant pacífica fins que en 1909 es va produir un atac marroquí

contra unes mines de ferro explotades per espanyols (propietat d’uns aristòcrates). Aquest incident provocà que es cridara a algunes unitats de reservistes. Els reservistes eren joves que ja havien fet el servei militar i que, en aquesta època, acostumaven a trobar treball, casar-se i tindre fills ràpidament -recuperant el temps perdut. La crida als reservistes va remoure el record del desastre del 98 i alçà protestes populars i un intent de vaga general per socialistes i anarquistes. Es va unir el fet que suposava un greu problema personal per als reservistes i les seues famílies, amb el fet que bona part de la

societat de la època no entenia l’interès de fer una guerra per defendre uns interessos econòmics particulars -les mines del Rif.

El 18 de juliol s’iniciaren espontàniament les primeres protestes al port de Barcelona quan algunes dones de l’alta societat acudiren a entregar “escapularis” als soldats. Solidaritat obrera, la federació de sindicats anarquistes creada en Catalunya en 1907, convocà una vaga general per al 26 de juliol que es va viure amb tranquil·litat però amb l’exèrcit al carrer. El 27 de juliol, però arribaren les notícies del “desastre del Barranco del lobo”, on s’havien produït 150 morts i centenars de ferits, molts d’ells reservistes catalans. En aquest moment es produí una reacció espontània de caràcter popular: els obrers de Barcelona prengueren la ciutat, alçaren barricades i assaltaren edificis religiosos. Els soldats -quintos- es negaren a intervindre, el que deixà la ciutat sense control fins que el dia 30 arribaren tropes d’altres ciutats. En aquesta setmana tràgica es produïren 78 morts i 80 edificis religiosos -esglésies, convents i escoles catòliques- van ser incendiats.

L’anticlericarisme de la setmana tràgica es pot explicar perquè l’església catòlica havia portat a terme una exitosa reconstrucció del seu poder durant la segona meitat del segle XlX. El concordat de 1851 els atorgava el control de l’educació i a més controlaven hospitals i institucions benèfiques. A més, l’església era obertament monàrquica i antiobrera i promovia en aquesta època els “sindicats grocs”, oposats als anarquistes o socialistes i protegits pels patrons.

La setmana tràgica donà lloc a una dura repressió que no faria més que

agreujar les tensions a Barcelona. Es jutjà a 2000 persones i hi hagueren 175 desterrats,159 cadenes perpètues i 5 condemnes a mort. Entre els executats destaca la figura de Francesc Ferrer i Guardia, pedagog anarquista i fundador de “La Escuela Moderna” –un centre escolar laic i antiautoritari. Encara que era un dels líders del moviment anarquista, i l’havien investigat per l’atemptat contra els reis de 1906, no es trobava a Barcelona en aquells dies. La seua execució provocà un escàndol internacional que donà lloc a la caiguda del govern conservador de Maura.

La repressió de la setmana tràgica, a més d’incrementar la crisi dels grans partits, va provocar un increment dels atemptats terroristes (dos intents contra Maura, assassinant de Canalejas en 1912). A més, els anarcosindicalistes s’adonaren de que calia organitzar una gran confederació de sindicats a nivell de tot el país. De la catalana “Solidaridad Obrera” sorgí en 1910 la CNT (confederació nacional del treball), el que hauria de ser el gran sindicat anarquista fins la Guerra Civil. La CNT aspirava a integrar a tots els obrers del país, sense distingir ideologies, i a buscar una aliança futura amb l’altre gran sindicat, la socialista UGT:

• Reclamava la jornada laboral de 8 hores, la igualtat de salari entre homes i dones, la prohibició del treball infantil i del treball “a estall” (cobrant a treball fet, no a hores treballades). L’instrument que utilitzarien seria la vaga, encara que la vaga general -de tots el treballadors- quedava reservada als moments en que calguera impulsar la revolució o paralitzar una guerra. En 1911 impulsà una primera vaga general que fou durament reprimida i suposà la seua i legalització temporal.

2- Crisi de 1917: Entre 1902, quan el govern havia legalitzat les vagues fins 1911, el nombre de vagues havia anat creixent. Però la repressió provocada per la vaga general d’aquest any va fer que la conflictivitat disminuïra per uns anys.

En 1914 començà la primera Guerra Mundial que durà fins 1918. Encara que Espanya no participava, la guerra va dividir la societat espanyola entre els “germanòfils” que donaven suport a Alemanya i els seus aliats (els sectors més conservadors), i l’esquerra, que era “aliadòfila”. Però l’efecte més important va ser una important expansió econòmica, ja que Espanya abastia als països en guerra. Això provocà una expansió important de la indústria, amb forts beneficis per als propietaris industrials i agraris, però per altre costat produí una forta inflació (pujada de preus). Això donà lloc a fortes tensions socials provocades per l’increment de la carestia de la vida. Mentre les grans empreses i terratinents amassaven grans fortunes, la resta de la societat s’empobria. La situació es tornà explosiva a partir de 1917, quan esclaten un seguit de conflictes:

1. Dins de l’exèrcit es crearen les juntes de defensa: agrupacions d’oficials que, fent el paper d’un sindicat, reclamaven millors salaris i ascensos més ràpids. L’aparició de les juntes va fer evident que l’exèrcit patia un greu problema de macrocefàlia (hi havia massa oficials).
2. La CNT i la UGT acordaren realitzar una vaga general en agost de 1917, que va ser un èxit a les grans ciutats i zones industrials, però finalment el govern prengué el control i tancà als líders sindicals. La vaga mostrà les diferències entre els socialistes, que volien una vaga pacífica que ajudara als partits d’oposició -republicans i nacionalistes- a pujar al poder, i la CNT, que va muntar barricades i s’enfrontà a la policia. Els anarquistes van veure l’actuació de la UGT com una traïció, i es reforçaren en la idea de que havien d’actuar tots sols i apostar per vagues revolucionàries.

La crisi de 1917 provocà una paralització del torn de partits. A partir d’aquest moment es succeïren alguns governs de “concentració” (liberals + conservadors). Entre 1918 i 1920 les diferents eleccions quedaren pràcticament empatades, demostració de que els dos partits es negaven cedir als seus cacics i que el torn pacífic estava trencat.

3-Crisi final del sistema de la restauració (1919-1923): la vaga de 1917 va servir per encetar una nova onada de vagues -empentades per la creixent inflació- alhora que creixia el poder sindical. En 1919 la CNT va assolir un record de 700.000 afiliats, mentre la UGT tenia uns 200.000 en un país amb poc més de 20 milions d’habitants(!) . El triomf de la Revolució Russa de 1917 i la crisi política dels partits dinàstics feia parèixer que la revolució era possible. Els republicans i socialistes guanyaven més i més popularitat i en 1921 sorgí un nou partit revolucionari, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), format per una xicoteta escissió del PSOE. El PCE representava el socialisme revolucionari, inspirat en la Revolució Russa. Els principals esdeveniments del període van ser:

a) La vaga de la Canadenca (1919) La Canadenca era una de les dos grans empreses encarregades de la distribució d’electricitat en Barcelona. En aquest any, expulsà a 5 treballadors per organitzar un sindicat. Els companys organitzaren una vaga i buscaren el suport de la CNT, ja que es discutia el dret de sindicació dels treballadors. La vaga durà 44 dies i d’acord amb la CNT va arribar a paralitzar completament tota la ciutat. La vaga va finalitzar amb un triomf sindical i amb la readmissió dels treballadors. A més, el govern es va espantar, i per tal d’evitar futurs conflictes va reconèixer finalment la jornada laboral de 8 hores a la indústria.

Aquesta vaga va demostrar l’enorme poder que la CNT havia assolit a Barcelona i va provocar una violenta reacció de part de la patronal. A partir d’aquest moment, els patrons comencen a organitzar-se. Es crea la Federació Patronal per a combatre als sindicats i pressionar al govern per a que endurira la seua política. Tot això portarà a …

b) Els “anys de Plom” a Barcelona (1919-1923): la Federació patronal va decidir utilitzar la violència contra el sindicalisme anarquista. Fomentaren l’aparició d’un “sindicat lliure” format per treballadors d’ideologia carlina pròxims als patrons. Els “lliures” servien per a fer d’esquirols -rebentant les vagues- i també alguns actuaven com a pistolers. A més aconseguiren que s’aprovara la Llei de fugues en 1919 [la llei de fugues permetia disparar a un pres si intentava fugar-se. Servia per realitzar execucions extra-judicials].

Davant els assassinats policials i del sindicat lliure, alguns anarquistes reaccionaren armant-se i creant “grups d’acció” que responien a la violència amb més violència. El resultat va ser una espiral d’atemptats: casi mil entre 1917 i 1923, que provocaren uns 267 morts, més d’un centenar d’ells de la CNT. Aquesta guerra encoberta entre la CNT, la patronal i la policia es portà per davant a bona part dels dirigents anarquistes -el més conegut, Salvador Seguí “el noi del Sucre”-, a propietaris i encarregats de fàbriques. També al president Eduardo Dato, responsable d’aprovar la llei de fugues, assassinat en 1921 per un grup anarquista desplaçat de Barcelona.

c) el desastre de Annual: Espanya mantenia el protectorat del Marroc pràcticament sense conflictes, ja que va renunciar a ocupar el territori i es limitava a garantir-se la fidelitat de les tribus pagant als líders. A partir de 1919, però, les autoritats militars es decidiren a ocupar efectivament el territori, i començaren a avançar en territori rifeny. La manera de controlar el territori es basava en la construcció de xicotetes fortificacions –blocaos-, en zones altes, però que no tenien abastiment d’aigua, de manera que calia baixar a buscar-la quasi cada dia.

En 1921 el General Silvestre, ajudant de Camp d’Alfons XIII, es va decidir a penetrar des de Melilla 130 km al Rif, instal·lant la seua base en Annual, i deixant darrere seu un rosari de 140 “blocaos” aïllats, confiat en la fidelitat -pagada- de la majoria dels rifenys.

Quan als pocs dies començaren els atacs dels rifenys i caigueren els primers blocaos es va fer evident la feblesa dels espanyols. Els rifenys rodejaven els blocaos i es limitaven a esperar que se’ls acabara l’aigua i el menjar. Així es produí una desbandada de les tropes en direcció a Melilla, que foren sistemàticament massacrades pels rifenys. Al llarg de tres setmanes moriren uns 13.000 soldats i el propi Silvestre -encara que molts dels oficials es salvaren fugint en automòbil i deixant darrere als soldats. Caigueren totes les posicions fins Melilla, perdent-se tot els territoris conquerits en 12 anys. El Rif quedà lliure i es proclamà la República del Rif, presidida pel líder del a revolta, Abd-El-Krim.

L’escàndol va ser enorme i provocà la caiguda del govern. El parlament va reclamar responsabilitats i el nou govern encarregà al general Juan Picasso que investigara el desastre. L’informe picasso, presentat en 1922, destapava l’enorme corrupció de l’exèrcit al Rif, amb oficials que s’alternaven i desviaven diners i soldats que traficaven amb fusells i bales(!). Picasso apuntava la responsabilitat dels oficials en el desastre per ineptitud i covardia, la ineficàcia dels “blocaos” i la mala preparació de les tropes. L’informe es devia debatre al parlament en un moment, en que, a més, circulaven rumors de que el rei havia

animat a Silvestre a ocupar el Rif.

Poc abans del debat parlamentari, en setembre de 1923, es produí el colp d’Estat de Primo de Rivera, amb el que es bloquejà qualsevol possibilitat de depurar responsabilitats a l’exèrcit.